Cicle de conferències “Escoltar Mozart”, a càrrec de Joan Vives els dies 11, 18 i 25 d’abril de 2024
El curs 2021-22, Àgora inicià un projecte nou, a més de les conferències dels dimarts. S’encarregà Joan Vives que presentés cada any un cicle amb diverses conferències (aquestes en dijous) dedicades a un compositor. Així, el març del 2022 ens va parlar de Bach, l’abril del 2023 ens presentà Händel i aquest abril, amb el títol «Escoltar Mozart» dedicà tres dijous consecutius a donar una colla de pistes per comprendre una mica més la immensitat i la grandesa de l’obra d’aquest compositor. El mateix Joan Vives ja va avançar que entre abril i maig del 2024 el projecte es tancarà amb Beethoven.
Tal com ja va fer en parlar de Bach i de Händel, Vives dedicà una part important de la seva exposició a aclarir els condicionants històrics, biogràfics i sobretot musicals que permeten comprendre una mica millor l’obra de Mozart. En paraules del mateix Vives a la tercera de les xerrades, «us estic mostrant quines músiques sent en els seus viatges, com l’influencien i com es va formant la seva estètica sonora. Hem vist com ell agafa idees concretes d’altres músics i les converteix en autèntiques genialitats.»
En la primera sessió (“Introducció i etapa de Salzburg. 1756-1772”) Joan Vives aprofundí extensament en l’explicació de l’entorn social i polític en què va créixer Mozart, les característiques de la seva ciutat, Salzburg, una ciutat estat independent governada per un arquebisbe («Mozart no era austríac, era Salzburguès»). També explorà els condicionants del seu entorn familiar: la influència del pare Leopold, («no facis una música tan sofisticada, perquè la gent no l’entendrà, i la gent, quan no entén una obra, la menysprea»), de la mare Anna Maria i de la germana Maria Anna (Nannerl). I també ressaltà la influència de l’entorn institucional, bàsicament de l’arquebisbe Schrattenbach, que autoritza que la família viatgi per Europa.
Joan Vives posà especial èmfasi en la importància dels diversos viatges del molt jove Mozart, el primer a Munic i Viena però sobretot el gran viatge (1763-1766) per tota Europa, que permet conèixer els músics (Johann Christian Bach i Karl Friedrich Abel a Londres, per exemple) i escoltar la seva obra; i finalment els tres viatges a Itàlia, amb contactes igualment rellevants (el compositor Niccollo Jomelli, la cantant Ana Lucia de Amicis, el musicòleg Giovanni Battista Martini o el cantant Venanzio Rauzzini) i on triomfarà a Milà estrenant les seves primeres òperes: Lucio Silla, Ascanio in Alba i Mitridate («Mozart posà Milà en la història de l’òpera»)
Al llarg de la seva exposició Joan Vives ens anà mostrant fragments de les primeres obres del compositor així com obres d’altres compositors que indubtablement van influir en la seva estètica musical. Ho resumí al final de la seva exposició dient «Heu vist com Mozart ha anat creixent davant nostre, les primeres obres per a piano, la primera simfonia, el primer concert per a piano i orquestra, la primera missa, el primer quartet, les primeres òperes. Mozart ha anat creixent i ha passat d’un nen de cinc anys a un adolescent de setze que ja és el Mozart que tots coneixem».
En la segona conferència (“De Salzburg a Viena. 1773-1781”) Vives no volgué seguir endavant en la biografia de Mozart sense abans fer referència a l’episodi del Miserere de Gregorio Allegri que el compositor va poder escoltar a la Capella Sixtina quan tenia catorze anys. Estava prohibit amb pena d’excomunió interpretar aquest Miserere fora de la Capella o reproduir-ne la partitura, però Mozart, amb catorze anys, la va transcriure de memòria (i en va regalar una còpia al Papa).
Quan Mozart retorna a Salzburg el bisbe Schrattenbach ha mort i ell assisteix al funeral on escoltarà la missa de rèquiem composta per Michael Haydn. Vives ens mostra el parentiu d’alguns fragments d’aquesta missa de rèquiem amb la Missa de Rèquiem que Mozart compondrà dinou any més tard («és evident que Mozart no necessita copiar, però també és evident que hi ha un vincle de textura, manera d’escriure…»). Novament, se’ns posa de manifest tant el geni com la memòria musical del compositor.
Quan tornen del tercer viatge a Itàlia, el nou arquebisbe a Salzburg, Colloredo, acaba amb la llibertat de moviments dels Mozart. Joan Vives va fer aquí una interessant anàlisi detallada de la novetat que significa la primera simfonia que Mozart escriu a Salzburg, la simfonia vint-i-cinc. Està en sol menor i en mode menor només en té dues, aquesta i la quaranta («en aquestes poquíssimes obres en to menor Mozart es torna tan fascinador…»). També ens mostrà la semblança de la simfonia vint-i-cinc amb la simfonia vint-i-sis que Joseph Haydn havia enviat al seu germà i que Mozart coneixia («tots hem après copiant el que feien els nostres pares i avis»)
Joan Vives entrà tot seguit en l’explicació del viatge a de Mozart París, passant per Manheim, acompanyat per la mare (Colloredo ha acabat amb els viatges del pare). A Manheim l’elector Karl Theodor ha contractat músics d’altíssim nivell. El compositor s’hi troba molt bé, hi fa una llarga estada i escriu obres importants (escoltem fragments del concert per oboè, d’un dels quartets de flauta travessera i trio de corda i també el minuet de la sonata en mi menor 403 per violí i piano «probablement el minuet més bonic que sentireu mai»). A París, en canvi, Mozart «no s’hi troba a gust» i allí fatalment se li mor la mare. En passar per Manheim en el viatge de retorn a es declara a la soprano Aloysia Weber, que el rebutja. S’instal·la de nou a Salzburg i d’aquest període podem escoltar fragments de la Missa de la Coronació (per exemple Vives ens mostra la semblança entre l’Agnus Dei d’aquesta missa amb l’ària Voi che sapete de les Noces de Fígaro).
El 1781 estrenarà Idomeneu a Munic amb gran èxit. Allí es retroba amb part de l’orquestra de Manheim (l’Elector Karl Theodor ara també governa Baviera i s’ha endut part de l’orquestra de Manheim). Quan tornant de Munic arriba a Salzburg, l’arquebisbe ha marxat al funeral de l’emperadriu Maria Teresa a Viena i el reclama. Mozart arriba tard al funeral a Viena i l’arquebisbe l’acomiada. Això allibera Mozart, que s’estableix a Viena, a casa la senyora Weber, la mare de l’Aloysia, i un any més tard es casarà amb Constanze, una altra de les germanes Weber.
Vam acabar la segona conferència amb un preludi del que ens esperaria a la tercera, tot gaudint de l’espectacular ària Martern aller Artern («Mozart fa que sembli fàcil, però ho és tot menys fàcil») d’El rapte del serrall, composta per encàrrec de la cort vienesa del nou emperador, Josep segon.
En la tercera conferència (“Els últims anys. 1781-1791”) Joan Vives s’aproximà als darrers deu anys de la vida de Mozart. Són els anys de Viena al costat de Constanze («s’hi va casar molt enamorat»). Ens presentà l’entorn familiar de la seva esposa, i algun dels exercicis vocals que Mozart va compondre per a ella. Per a Constanze compon (perquè la pugui cantar a la catedral de Salzburg davant del pare) la Gran Missa (que quedarà inacabada i mai serà cantada a Salzburg per Constanze). En comentar aquesta missa, Vives posà un accent especial en la grandesa impressionant del passatge del Credo «Et incarnatus est» : «Només amb això ja entenem Mozart, no necessitem més, no cal explicar més per entendre quin paper juga Mozart en la història de la música. Mozart és pura màgia».
A Viena Mozart treballa sense dependre de cap mecenes (i en això l’únic precedent és el treball de Händel a la Royal Academy of Music) i viu de l’èxit, per exemple, de les seves òperes. Vives va fer una repassada a la fructífera relació amb Lorenzo da Ponte, que serà l’autor dels llibrets de Les noces de Fígaro, de Don Giovanni i de Cosí fan Tutte. També analitzà els concerts per a piano i orquestra i els concerts per a clarinet, que “són música comercial, música per agradar i guanyar diners, i això ens mostra que la música comercial no és necessàriament patxanga!».
La relació amb Schikaneder portarà Mozart a escriure La flauta màgica, (que no és cert que revelés secrets de la maçoneria, perquè l’emperador Josep segon havia legalitzat la maçoneria!). Serà la penúltima de les seves òperes, l’última serà La clemenza di Tito, estrenada amb motiu de la coronació de Leopold segon.
A partir d’un encàrrec anònim, Mozart es posa a escriure (“a desgana”) una Missa de Rèquiem, que deixarà inacabada. Mor, sembla que per alguna insuficiència renal, mentre està començant els primers compassos del Lacrimosa. Després de la mort de Mozart, Constanze encarregà a un jove compositor, Franz Xaver Süßmayr, que completés aquest Rèquiem que -més tard es descobrí- havia encarregat anònimament el comte Walsegg.
Dividides en tres sessions, van ser gairebé sis hores de brillant exposició i emotives audicions tant d’obres de Mozart com dels compositors que van influir en la seva música. El nombrós públic -una mitjana de més de seixanta persones- va poder gaudir una vegada més del saber comunicar de Joan Vives. El proper curs ens espera Beethoven.
ÀGORA 