[#Info] “Escoltar Bach” és la nova proposta d’activitat d’Àgora.

Benvolguts i benvolgudes,

Ens plau presentar-te «ESCOLTAR BACH».Un cicle de dues conferències sobre J.S. Bach a càrrec d’un autèntic especialista en el tema, el professor d’història de la música i gran divulgador musical Joan Vives Bellalta. Serà els dijous 10 i 17 de març a les 19 al Museu. Aquestes conferències s’afegeixen al programa d’ÀGORA, i els socis hi podreu accedir de manera gratuïta i els que no estigueu associats, haureu de pagar 5€ per cada conferència a la que vulgueu assistir, com és habitual.

ESCOLTAR BACH

A càrrec de Joan Vives.

L’obra musical de Johann Sebastian Bach (1685-1750), sens dubte una de les més fascinadores i admirades de tots els temps, va sorgir sempre a l’entorn de les necessitats dels diferents càrrecs que el compositor barroc alemany va ocupar durant la seva vida i que essencialment varen ser els d’organista, Kapelmeister i Kantor.

En aquest context es barregen obres vocals i instrumentals que responen a un estil transversal comú, però que alhora revela un coneixement profund de la singularitat dels dispositius que utilitza. A través d’aquestes dues xerrades repassarem alguns dels aspectes més destacats d’aquest personalitat tant en l’àmbit instrumental com en el vocal.

Dijous, 10 de març de 2022, 19.00h

El Bach organista i Kapelmeister”. La música instrumental.

L’activitat de Johann Sebastian Bach com a organista i Kapelmeister es varen traduir a efectes creatius en una important producció de música dedicada a l’orgue, al clavecí així com també de música de cambra i orquestral. El caràcter pràctic del seu ofici transcendeix en el llenguatge de tota aquesta música que es desenvolupa entre la dimensió pedagògica i la praxi interpretativa quotidiana.

Dijous, 17 de març de 2022, 19.00h

El Bach kantor”. La música vocal.

Si bé en la seva joventut l’obra vocal ocupa Bach només de manera tangencial, aquesta dedicació anirà creixent fins els anys de Leipzig en que esdevindrà el veritable epicentre de la seva activitat com a Kantor de les esglésies del casc antic de la ciutat. Bach sempre te clara la voluntat de servir amb la seva música al missatge de la paraula, tant en el repertori sacre com fins i tot en el profà.

Aquest és el nou programa d’aquest curs, que ja inclou aquestes dues conferències extra:

Gràcies pel teu interès i col·laboració

El Grup Impulsor d’Àgora

[#LaCrònica] Núria Alonso: “Cada vegada anem més cap a la participació del pacient en la gestió de la seva salut”

Conferència “Cuina terapèutica a l’Hospital Germans Trias i Pujol” de Núria Alonso el 9 de novembre de 2021 al Museu Arxiu.

Sota el títol «Cuina terapèutica a l’hospital germans Trias i Pujol», la doctora Núria Alonso exposà una experiència hospitalària força innovadora i interessant de la qual és la principal impulsora. El públic assistent va poder copsar la il·lusió de la doctora Alonso en un projecte que tot just fa un parell d’anys que camina: La creació d’una «cuina terapèutica» a l’hospital de can Ruti (i podem imaginar les dificultats que deu haver hagut de superar, perquè introduir novetats en una entitat de les dimensions de l’hospital de can Ruti deu ser com aconseguir moure el rumb inercial d’un transatlàntic).

La cuina terapèutica és un espai creat a partir d’una idea. La idea és simple però important: es tracta de donar a alguns pacients que han de seguir alguna dieta específica les eines necessàries perquè seguir aquesta dieta no sigui un esforç impossible. Tots tenim les nostres rutines i els nostres gustos a l’hora de cuinar i de menjar, i seguir una dieta significa trencar aquestes rutines i aprendre’n unes altres més saludables. El repte més complicat per als metges és el d’aconseguir que els seus pacients canviïn els seus hàbits, i l’equip que lidera el projecte de cuina saludable té clar que això només és possible si als pacients se’ls faciliten molt les coses i participen activament en la gestió de la seva salut. I és que cada vegada anem més cap a la participació del pacient en les decisions relacionades amb la seva salut.

Així, amb aquests objectius de facilitar les coses i d’empoderar els pacients, l’activitat de la «cuina terapèutica» de can Ruti consisteix a fer uns tallers adreçats a pacients que comparteixen una mateixa patologia. En aquests tallers se’ls fa, d’una banda, una informació teòrica sobre la seva patologia i sobre la importància de l’adopció nous hàbits a l’hora de menjar, per tal de millorar la seva salut (això corre a càrrec de l’equip mèdic). I, d’altra banda, se’ls presenten receptes culinàries concretes adaptades a la seva malaltia específica (i això corre a càrrec dels cuiners). És aquest segon aspecte el que justifica l’existència d’una cuina-aula on treballen conjuntament metges, cuiners i pacients en l’elaboració de menús que siguin variats, atractius i, sobretot, senzills.

La idea és traspassar una frontera en el tracte entre metge i pacient, anar més enllà del lliurament d’un full on se’t diu què no has de menjar, i aportar un aprenentatge pràctic del què i com hauries de cuinar, atesa la teva patologia particular. La primera patologia que es treballà a la cuina terapèutica va la hipercolesterolèmia familiar, però l’equip hospitalari de la doctora Alonso rep demandes relacionades amb moltes altres patologies, l’obesitat mòrbida, la diabetis, malalties cardiovasculars, malaltia renal crònica, i un llarg etcètera. Es tracta doncs d’un projecte prometedor que tot just comença, que resulta molt interessant i que segurament s’haurà d’estendre a altres hospitals, en el marc d’una millora en l’educació sanitària.

[#LaCrònica] Òscar Mateos: “El problema no és l’Àfrica sinó el capitalisme global”

Conferència “Àfrica en un món mutipolar” d’Òscar Mateos el 26 d’octubre de 2021 al Casal Popular

Sota el títol «Àfrica en un món multipolar» el professor Òscar Mateos mostrà, al llarg de la seva dissertació com, enmig d’un cavi d’època en les relacions internacionals, Àfrica està essent l’escenari i el protagonista d’aquestes noves dinàmiques globals. El pròleg de la conferència va estar dedicat a presentar el continent, mostrant la necessitat de desmuntar clixés sobre Àfrica i de tenir present la seva gran diversitat etnogràfica i lingüística, la seva riquesa de recursos naturals, la joventut de la seva població en comparació amb l’envelliment de la població als països occidentals, així com la immensitat territorial del continent (dins del mapa d’Àfrica hi caben la Xina, Índia, els Estats Units i Europa occidental). Acabà aquesta presentació afirmant que «Àfrica ha estat sempre vista com un continent marginal, però és fonamental per entendre la nostra història (esclavisme) i per entendre les dinàmiques actuals en el panorama internacional.

Després d’aquest pròleg, el professor Mateos articulà la seva conferència entorn de quatre eixos: En primer lloc, fent una mirada externa sobre el continent. I destacant com en els darrers anys hi ha hagut un canvi de discurs sobre Àfrica, que ha passat de l’afropessimisme (l’Àfrica tragèdia) a l’afrooptimisme (l’Àfrica emergent). També un canvi geopolític, atès que els països emergents, i especialment la Xina, el veuen com una oportunitat d’inversió i creixement. I finalment un canvi en les polítiques de cooperació al desenvolupament: Àfrica ha passat a ser vista com una amenaça a la seguretat internacional que ha impulsat l’interès per crear estats forts. Va concloure aquest primer eix defensant la necessitat d’un afrorealisme en què es tinguin presents les grans transformacions socials, polítiques i econòmiques del continent, però sense oblidar que els processos democràtics són extremadament febles i que el creixement econòmic està creant grans desigualtats.

En segon lloc una mirada interna en què destacà tres grans canvis que s’estan produint en les societats africanes. Transformacions sociopolítiques impulsades per una gran quantitat de moviments socials d’oposició en tot el continent. Transformacions sociodemogràfiques: Àfrica doblarà la seva població abans del 2050. I transformacions urbanes: als anys seixanta el 70% de la població vivia en un entorn rural, i es preveu que abans de 2050 2 de cada 3 persones visquin en les gran ciutats del continent. Les grans migracions africanes no són cap a Europa sinó del camp a les ciutats. Va concloure aquest segon eix insistint en la necessitat de potenciar aliances que contribueixin a l’emancipació i al desenvolupament de la realitat africana.

En tercer lloc, i de forma molt breu, el conferenciant va descriure l’escàs impacte de la Covid al continent, degut en bona part a la joventut de la població. Un impacte gens comparable amb el de les grans pandèmies que ha patit i pateix el continent: la Malària, la Sida, l’Ebola. Però també va destacar la preparació de la societat que ha après a organitzar-se davant d’aquestes pandèmies.

Acabà la seva intervenció presentant algunes conclusions generals: En primer lloc, Àfrica és el laboratori d’una nova geopolítica que porta novetats no necessàriament positives per al continent africà. En segon lloc, plena d’una gran efervescència de canvis polítics i socials, demana polítiques valentes que cooperin i acompanyin aquests processos. I finalment, la nostra relació amb Àfrica ha d’estar presidida pel principi de «No fer més mal a Àfrica», tot impulsant lideratges amb perspectiva de gènere i, sobretot, establint eines que responsabilitzin els actors globals davant els escàndols de la venda d’armes o de l’espoli de terres, perquè «el problema no és Àfrica, sinó el capitalisme global».

L’acte acabà, com és costum, amb les intervencions del públic que l’Òscar Mateos va anar responent extensament.

[#LaCrònica] Montse Quer: “Aquest és el color dels meus somnis”

Conferència “Joan Miró. Poètica dels colors” de Montse Quer el 28 de setembre de 2021 al Museu Arxiu

El dimarts 28 de setembre la Montse Quer aplegà unes seixanta persones a la sala d’actes del Museu-Arxiu per parlar de Joan Miró. Concretament de la seva pintura, i en especial -tal com indicava el títol de la conferència- del paper del color en la seva obra pictòrica. Amb aquest objectiu, al llarg d’una hora llarga la Montse ens anà mostrant i comentant unes setanta obres del pintor que per descomptat van ser les protagonistes de la conferència.

En la seva exposició, la conferenciant va seguir un fil històric mostrant l’evolució dels estils de Miró començant per la influència dels fauvistes amb els «colors salvatges» d’algunes de les seves primeres pintures amb influència de l’impressionisme i el cubisme, el posterior retorn a l’interès pel detall en el que la conferenciant anomenà «els colors de Montroig», i la descoberta del surrealisme a partir de la seva estada a Paris.

A través de les imatges dels quadres ens anà mostrant com Miró, amb l’objectiu que les pintures tinguessin la força d’un poema, va anar evolucionant cap a una simplificació cada vegada més gran fins a expressar-se en colors plans i formes simples. «Aquest és el color dels meus somnis» va escriure en un quadre sota una taca blava. Però si el blau és el color dels somnis de Miró, el roig (el color del sol) o el groc, els altres colors bàsics, tindran un paper protagonista en la seva pintura, com també el tindrà la força expressiva del negre.

La Montse Quer ens va anar interpretant el sentit de cada obra, però no va deixar d’insistir en què «l’única manera que una obra tingui actualitat és que el públic pugui fer la seva interpretació». Així que ens convidà a visitar a la Fundació Miró i a fer aquesta necessària interpretació personal de les obres d’aquest artista excepcional.

[#LaCrònica] Andreu Mayayo: “No hi ha conquestes socials ni civils irreversibles.”

Conferència “Eleanor Roosevelt, el millor dels Roosevelt” d’Andreu Mayayo el 14 de setembre de 2021 al Museu Arxiu

Eleanor Roosevelt va ser la gran protagonista de la conferència del professor Andreu Mayayo a la sala d’actes del Museu. No podia ser d’una altra manera, atès que el títol amb que s’anunciava ho expressava amb tota claredat: “Eleanor Roosevelt, el millor dels Roosevelt”. Però, parafrasejant el mateix títol potser podríem dir que el millor de la conferència no va ser la història entorn de la senyora Roosevelt sinó les múltiples reflexions que a partir d’ella n’anava extraient el professor Mayayo. Anem a pams, però.

Mayayo començà presentant les figures de la nissaga Roosevelt: Theodor Roosevelt (president del 1901 al 1909), Franklin D. Roosevelt (president del 1932 al 1945), ambdós grans presidents, per acabar destacant la figura d’Eleanor Roosevelt, neboda del primer i casada amb el segon, com “una de les persones més importants en l’àmbit polític del segle XX”. La resta de la xerrada va estar dedicada a justificar el títol de la conferència, tot explicant les raons que permetien afirmar que Eleanor va ser “el millor dels Roosevelt”.

La primera raó és el paper rellevant d’Eleanor en els treballs de redacció i finalment aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans. A la mort de Franklin D. Roosevelt, el president Harry Truman demanà a Eleanor que fos representant dels Estats Units a la naixent Organització de les Nacions Unides. Com a tal va aconseguir que el 1948, en un context de guerra freda i de polarització creixent, s’aprovés sense cap vot en contra, la Declaració Universal dels Drets Humans. Un document de la màxima importància, encara que massa sovint menystingut perquè donem per òbvies i inamovibles les afirmacions que conté, oblidant que “no hi ha conquestes socials ni civils irreversibles” insistí Mayayo reiteradament al llarg de la xerrada.

S’aturà Mayayo en destacar la participació de les dones en el redactat del Document, i sobretot en l’adopció d’una perspectiva d’igualtat de gènere: A més d’Eleanor Roosevelt, dones com Hansa Metha, Minerva Bernardino, Begum Shaista, Bogil Betrup, Evdokia Uralova… Dones que van aconseguir que la Declaració fos realment una Declaració dels Drets de les persones i no de l’Home, per exemple.

Repassant la biografia d’Eleanor, del seu matrimoni amb Franklin D. Roosevelt Mayayo en destacà el fet que “foren la parella política imbatible dels Estats Units dels anys 30 i 40”. Van enfrontar-se a les conseqüències desastroses del crack del 29 amb polítiques d’intervenció de l’estat per assegurar “que tothom pugui viure amb dignitat”. Un New Deal que significava la implantació de polítiques keynesianes de redistribució de la riquesa. En el llarg període de presidència del 32 al 45, i degut a la paràlisi del president, Eleanor va ser omnipresent. No era la primera dama sinó que tenia una presència política constant. Ella era “les cames del president”.

Coherent amb el paper que jugaria més tard en la Declaració dels drets de totes les persones, Eleanor s’enfrontà amb el “pecat original dels Estats Units”, la segregació racial dels negres. S’enfrontà també a la política presidencial de confinament de ciutadans d’origen japonès en camps de concentració als Estats Units, i en front de la postura oficial de no intervenció, donà suport a la República espanyola en la seva lluita contra l’aixecament militar feixista.

No hi ha haver temps per a més i, com és habitual en les conferències Àgora, les preguntes del públic van permetre al conferenciant aclarir i ampliar temes tractats al llarg de l’exposició, però també esplaiar-se en altres qüestions, sense deixar d’insistir en el missatge que havia llançat anteriorment: “Alerta: No hi ha conquestes socials irreversibles.”

[#Info] Convoquem la 2a assemblea de socis d’Àgora

Benvolguts i benvolgudes,

El dimecres 13 d’octubre a les 19h farem l’assemblea de socis d’Àgora, la segona de la nostra curta història i la primera en format presencial, ja que és realitzarà al Museu-Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt.

Tenim ganes d’aprofitar l’oportunitat per parlar de com ha anat el segon curs de la nostra associació i quines són les intencions i projectes que tenim pel futur.

Aquest és l’ordre del dia previst:

  1. Presentació de l’assemblea.
  2. Presentació i aprovació, si s’escau, de la memòria del curs 2020-21 i del programa del curs 2021-22.
  3. Presentació i aprovació, si s’escau, dels comptes del curs 2020-21 i del pressupost del curs 2021-22.
  4. Torn obert de paraules

Les assemblees de socis són grans oportunitats de participació en el present i futur d’Àgora i per això ens faria molta il·lusió poder comptar amb el màxim d’assistència dels nostres associats.

Seguirem en contacte. Gràcies pel teu interès i pel teu suport.

El Grup Impulsor d’Àgora

[#LaCrònica] Marta Grau Rafel: “Aprenem a través de les històries, d’aquí la responsabilitat del guionista”

Conferència “Escriure per a televisió. De Shakespeare al serial televisiu” de Marta Grau Rafel el 15 de juny de 2021 al Museu Arxiu

La que va ser la darrera conferència del curs 2020-2021 estava programada pel 24 de novembre i havia quedat ajornada a causa de la situació sanitària. Atès aquest caràcter de cloenda de l’acte, hi van ser convidades les autoritats municipals , i en acabar es va oferir una copa de cava als assistents.

La Marta Grau va fer una exposició brillant tot analitzant els reptes i els recursos dels guionistes que estan al darrere de l’allau de sèries televisives que ens envolten, així com els seus precedents en la història de la literatura i del cinema. S’ocupà en primer lloc de perfilar les diferències entre el format cinematogràfic i el del serial televisiu, remarcant en especial “l’efecte repetició” d’aquest últim, on l’espectador retorna sempre a un “univers inicial”, que d’una banda li ofereix familiaritat (sap què hi trobarà) però que d’altra banda introdueix sempre un “factor sorpresa” que fa que quedi atrapat, enganxat a la història. I això tant en el cas de sèries on la història va continuant al llarg dels episodis, com de sèries “autoconclusives”, on cada episodi obre i tanca una història.

La base psicològica de la força d’aquest “efecte repetició” no és altra que el fet que “ens agrada repetir, perquè això ens dona seguretat i confort”, però, d’altra banda, cal tenir present que “en veure una història s’activen en els nostres cervells els mateixos camps que s’activarien en el personatges”. Això fa que aprenem moltes pautes de conducta, tant a nivell emocional com moral, a través de les històries, així que el guionista té un gran poder i una gran responsabilitat.

La Marta Grau va fer una repassada als antecedents de les històries seriades, des de la mitologia clàssica o la saga artúrica fins a Shakespeare, els fulletons de Dumas, Stevenson o Dickens, o les sagues cinematogràfiques. I en destacà l’existència “d’arguments universals”: “els temes es repeteixen perquè els humans tenim els mateixos desitjos i passions.” Centrà la seva exposició d’aquests arguments universals en els temes presents en l’obra de Shakespeare, establint paral·lelismes amb exemples de sèries televisives: el mal, el joc de poder, l’ambició, la venjança, l’amor prohibit…

I finalitzà la seva exposició amb una interessant anàlisi de les preguntes per a les quals el guionista ha de tenir resposta abans de començar a escriure un guió: en quin univers situarem la història? Quins seran els seus trets diferencials? Quins seran els valors dels personatges? Com es transformaran? Quin tipus d’estructura tindrà la sèrie? Quins temes vull presentar encarnats en els personatges concrets de la història? …

En acabar, el públic va tenir ocasió de plantejar una bona colla de preguntes que van permetre a la Marta Grau aclarir i ampliar el tema de la conferència. Un molt bon final per a un curs tan interessant com accidentat.

[#LaCrònica] Mònica Miró Vinaixa: “Els romans creien que, si havien pogut vèncer altres pobles i sotmetre’ls al seu domini, era sobretot gràcies a l’ajut de les divinitats”

Conferència “Ritus, cultes i creences dels romans antics” de Mònica Miró Vinaixa el 25 de maig de 2021 al Museu Arxiu

A la sala de conferències del Mureu-Arxiu, la Mònica Miró va oferir una mostra excel·lent de la seva extraordinària passió per les formes de religiositat del món antic, en especial per la religiositat dels romans. Una passió basada en la idea que comprendre el passat ens permet entendre el present, perquè “el que som en bona part s’explica per allò que els nostres avantpassats van ser”. Partint del reconeixement de la impossibilitat d’explicar en poc més d’una hora la religiositat dels romans, la Mònica Miró desplegà la seva exposició entorn de quatre eixos fonamentals: els trets generals de la religiositat dels romans, les formes d’actuació cultual, la religió en l’àmbit privat i finalment, la religió pública.

La religiositat dels romans estava impregnada, va dir, per un esperit eminentment pragmàtic (cal assegurar la protecció de la família i la grandesa de Roma a través d’un seguit de cultes), alhora conservador (quan les coses funcionen no s’han de canviar) però també permeable (disposat a integrar costums i divinitats foranes). Una religiositat caracteritzada també per la omnipresència dels déus (amb una munió de divinitats “especialitzades” en les accions i els objectes més diversos) i per la voluntat de comunicar-s’hi a través d’un extens catàleg d’accions de culte.

Il·lustrant les seves paraules amb una molt rica projecció d’imatges (al llarg de la seva exposició en va mostrar un centenar), la Mònica Miró va anar explicant els detalls de les accions de culte més rellevants entre els romans: les pregàries, els vots i exvots, les ofrenes i libacions, els sacrificis, els banquets sagrats, l’endevinació… A continuació va entrar en l’exposició de les divinitats pròpies de la religiositat en l’àmbit privat: Lares, penates i genius protectors de la llar, de la prosperitat i de la família, per acabar aquest apartat amb la descripció dels rituals de pas (naixement, maduresa, matrimoni, mort). Per acabar, entrà en l’anàlisi de la religió en l’àmbit de l’estat, concebut com una gran llar també necessitada de protecció i prosperitat. És aquí on va presentar els grans déus, els temples, els sacerdots, la divinització de l’emperador…

Conscient de no haver pogut entrar amb més detall en els diversos aspectes de la seva exposició, la Mònica Miró ens deixà material per treballar a casa amb més tranquil·litat: les cent imatges que havien donat suport al seu discurs i un document de 40 pàgines que conté una síntesi de la seva exposició, una extensa bibliografia, una breu cronologia de la història de Roma, mapes i, especialment, un recull de textos llatins (traduïts al català) que il·lustren les explicacions de la conferenciant. Un material que el Grup impulsor farà arribar als socis. Va ser, doncs, una excel·lent conferència amb deures per als assistents.

[#LaCrònica] Sílvia Bofill Poch: “Les cures han de ser una qüestió pública i política, i no una qüestió privada”

Conferència “Envelliment i cures. Reptes d’un model en crisi” de Sílvia Bofill Poch l’11 de maig de 2021 al Museu Arxiu

Canvi d’escenari en la conferència de l’antropòloga Sílvia Bofill, que es va fer al Museu i no al Casal. Però no als jardins, tal com estava programada, sinó a l’interior. La meteorologia variable de maig amenaçava amb descarregar quatre gotes i espatllar l’acte.

Després de la interessant presentació a càrrec d’en Joan Casanovas, la Sílvia Bofill resumia en les seves primeres paraules l’essència del missatge que volia transmetre: “La pandèmia ha evidenciat la fragilitat del nostre sistema de cures”. La seva exposició havia de consistir, a partir d’aquí, en l’anàlisi d’aquesta fragilitat sistèmica i en l’explicació del treball d’un equip multidisciplinari del que forma part i que estudia com la pandèmia ha afectat i està afectant el sistema de cures.

“La cura, essencial per a la reproducció de la vida”, és una activitat que els estats han delegat en les famílies, i especialment en les dones, que suporten el pes fonamental de les cures. No és fins a la dècada dels 90 que es comencen a dissenyar polítiques de construcció d’un sistema públic de cures (la “quarta pota” de l’estat del benestar, juntament amb educació, sanitat i pensions). Aquest sistema de cures, en paraules de la conferenciant ja “estava en crisi abans de la pandèmia”. La crisi del 2008 havia castigat seriosament un sistema que, amb l’increment de l’esperança de vida, havia d’atendre una població cada cop més envellida cuidada bàsicament per dones en condicions laborals molt precàries, i sovint dones migrades en una situació administrativa irregular (en el cas de l’atenció domiciliària.)

Així doncs, la pandèmia ha esclatat en una situació en què moltes famílies no es poden fer càrrec del cost de les cures, amb un servei públic en crisi, i amb freqüents situacions de precarietat laboral, (quan no d’explotació de les cuidadores), agreujant així les deficiències ja existents i “tensionant fins al límit el nostre sistema de cures”. La conferenciant va fer una extensa relació de les vivències colpidores de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, de treballadores a la llar i de treballadores de Residències. Al llarg de la pandèmia totes elles han estat “treballadores essencials” (“els seus drets també ho haurien de ser!”, va concloure la Sílvia Bofill), però el seu treball ha estat “invisibilitzat”. Han estat les grans oblidades.
“La pandèmia ha posat de manifest tant la centralitat del sistema de cures com la seva fragilitat”. A partir d’aquí poden passar dues coses: que tot segueixi igual, precaritzant el sistema de cures, o bé que s’impulsin canvis reals. Aquests canvis només es produiran si les cures deixen de considerar-se una qüestió privada i passen a convertir-se en una qüestió pública que entri en l’agenda política a través del reconeixement del valor de les cures, que pressuposa el reconeixement del valor de la vellesa i de la dependència en general. I és que els humans som éssers dependents, som interdependents.

Al final de la conferència es produí un molt interessant diàleg del públic amb múltiples intervencions. En les seves respostes a les intervencions la Sílvia Bofill afirmà sobre el futur del sistema de cures que “cal un canvi de paradigma”, però que aquest canvi “no vindrà des de dalt sinó que l’hem d’empènyer des de baix, com ha passat en tots el canvis en els drets socials.”

[#LaCrònica] Judit Figueras: “La dona africana és una gran lluitadora”

Conferència “La dona africana al capdavant dels moviments socials” de Judit Figueras el 27 d’abril de 2021 al Casal Popular

Sota aquest títol, la jove periodista Judit Figueras ens presentà dos treballs d’investigació realitzats al continent africà els darrers anys. Ens mostrà com les dones han tingut un paper cabdal tant a les revoltes del Rif de 2016/17 com a la recuperació de Ruanda després del genocidi del 94. Acompanyà les seves explicacions amb imatges dels reportatges que han realitzat en ambdós països amb la directora de cinema Gemma Capdevila (llàstima que la poca cobertura no va permetre veure les imatges amb comoditat).

Les revoltes del Rif van començar com una protesta espontània per la mort de Mohcine Fikri (2016) i van acabar generant el Moviment Popular del Rif, liderat per Nasser Zefzafi, amb mobilitzacions contra la situació d’abandonament del territori per part de les autoritats marroquines. Després de l’empresonament del líder, tres dones van assumir el lideratge del Moviment: la mare de Zefzafi, la Nawal Ben Aissa i la Silya Ziani. La Judit ens explicà que, tot i que les dones sempre havien tingut un paper protagonista en els moviments socials al Rif, mai havien estat en primera línia com a les revoltes del 2017. I assenyalà tres possibles causes d’aquest canvi: l’existència de més dones universitàries, d’associacions en defensa dels drets de les dones i d’un moviment d’afirmació de la identitat amazigh, històricament marcada per la rellevància del paper de les dones.

La fesomia de Ruanda, després del genocidi del 1994 en què es calcula que devien morir un milió de persones (tutsis i hutus que els protegien), és la d’un país sorprenentment recuperat. La Judit ens explicà que el 84% de la població femenina treballa, que la constitució de 2003 estableix “un estat basat en la igualtat entre homes i dones”, que la representació femenina al parlament és d’un 62%, que és el quart país amb menor bretxa de gènere, que al 2008 va establir una llei contra la violència de gènere… A través de la trajectòria vital i els testimonis de la Valentine, l’Eugène, la Françoise i l’Adeline la Judit per destacar l’important paper de les dones en la recuperació d’aquest petit país africà després de les tràgiques matances del 94. Les seves vides estaven profundament marcades per aquells esdeveniments.

Al Casal van seguir la conferència de la Judit Figueras unes trenta persones i una dotzena ho van fer a través del Canal de Youtube d’Àgora.

Create your website with WordPress.com
Per començar