[#Info] Fem un taller d’òpera!

Benvolguts i benvolgudes,

Al programa del curs d’ÀGORA teníem previst un TALLER D’ÒPERA al mes de gener i el vam ajornar atenent a les condicions de salut d’aquell moment. Les coses han anat canviant des d’aleshores i el podrem dur a terme a finals de maig i començament de juny. 

Així doncs, ens plau comunicar-te que els dimecres  19 i 26 de maig, i 2 de juny farem UN PASSEIG PER L’ÒPERA de la mà de l’Enric Mayolas, divulgador musical i vicepresident de Ribermúsica a la seu del  Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt, a can Banús. Les sessions seran a les 19 i duraran una hora aproximadament.

  • Si t’hi vas inscriure i no tens problemes amb el canvi de data, no cal que facis res. Comptem amb la teva presència.
  • Si t’hi vas inscriure però t’és impossible assistir-hi degut al canvi de dates, fes-nos-ho saber tan aviat com puguis i et retornarem els diners de la inscripció.
  • Si no t’hi vas inscriure i t’interessa fer-ho, encara et pots inscriure fins el 31 d’abril fent el corresponent ingrés (15€ els socis, 20€ els no socis al compte ES54 2100 0382 4602 0034 1063, indicant “taller d’òpera”).

Gràcies pel teu interès i suport.

El Grup Impulsor d’Àgora

[#LaCrònica] Marcel Costa: “Els fenòmens severs seran més intensos i més freqüents”

Conferència “De la gran gelada del 56 al temporal Glòria. Episodis meteorològics de la història recent de Catalunya” de Marcel Costa el 23 de març de 2021 al Casal Popular

Marcel Costa, biòleg de formació i apassionat de la meteorologia i gran divulgador, al llarg de la conferència va fer una repassada a alguns fenòmens meteorològics extrems en la nostra història recent. De cadascun d’aquests episodis en va fer una descripció detallada, acompanyada de nombroses imatges i retalls de premsa, una explicació precisa, tot analitzant els canvis en les circumstàncies atmosfèriques que  els han fet possibles, i una exposició de les seves conseqüències tant en el territori com en les persones.

Així, doncs, va explicar la gran gelada (la “siberiada”) del febrer de l’any 1956, el catastròfic aiguat de la nit del 25 de setembre de 1962, la nevada de Nadal del 1962, l’aiguat a Montserrat de juny del 2000, el torb del desembre del  2000, la calorada de l’estiu del 2003, les mànegues marines  i els tornados del setembre del 2005, la gran sequera del 2008, el temporal Glòria al gener del 2020.

Van seguir la conferència en directe unes trenta-cinc persones i unes vuit a través del canal de YouTube d’Àgora. Totes elles van poder participar en el llarg i interessant col·loqui que va seguir l’exposició. En les intervencions va aparèixer el problema del canvi climàtic i, parlant d’aquest tema , en Marcel Costa va concloure que “els fenòmens severs seran cada vegada més intensos i més freqüents”.

[#LaCrònica] Antoni Luna: “L’art crea espais de valor”

Conferència “Territoris creatius” d’Antoni Luna el 16 de març de 2021 al Casal Popular en el marc d’una col·laboració amb el projecte RE-ANIMAR de l’Institut Jaume Almera

La xerrada d’Antoni Luna no estava en el programa original del curs 20/21 d’Àgora. S’hi va colar com a resultat d’una iniciativa del projecte  RE-ANIMAR de l’Institut Jaume Almera. Els seus impulsors, en Gabriel Pujadas i la Mercè Miró, professors de música de l’institut, en presentar l’acte van explicar com els alumnes havien anat recollint de l’entorn deixalles de tota mena i a partir d’elles havien iniciat tot un procés creatiu, en primer lloc construint estructures artístiques. I, a partir d’elles, creant petites peces musicals i narracions breus. Tot plegat es podia veure, escoltar i llegir si es visitava la mostra “Re-animar” a la sala d’exposicions de la Massa. A més de l’exposició, havien volgut programar una conferència i per aquest motiu havien contactat amb Àgora. El resultat d’aquesta col·laboració era la conferència d’Antoni Luna, dins del curs d’Àgora.

L’Antoni Luna inicià la seva exposició qüestionant la separació radical entre ciència i art i reivindicant la necessitat d’una mirada interdisciplinar per entendre la relació dels individus i societats amb el seu entorn.  Ell, geògraf de formació, exposà un seguit d’exemples de com els artistes, amb la seva obra, donen valor a territoris, espais, que no semblaven tenir cap valor.

L’impressionant “Bosc de les Creus” a Òdena fou el primer exemple que ens mostrà d’intervenció creativa en el territori. L’incendi del 2015 havia cremat 1293 hectàrees  i Marc Sellarés, bomber i artista, hi va fer una intervenció artística plantant-hi 1293 creus construïdes amb les branques cremades dels arbres.  La seva obra va atraure artistes de tot el món i va convertir la seva denúncia en un clam universal.

Jaume Plensa i la seva Font de la Corona al Parc del Mil·lenni de Xicago fou el segon exemple d’intervenció de l’artista en el territori, per modificar-lo tot donant-li una nova dimensió, perquè “l’art crea espais de valor”. Tot seguit, l’Antoni Luna ens presentà altres exemples de connexió entre l’art i el territori: El Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, que aplega artistes d’arreu del món, i on “el paisatge esdevé un recurs primordial com a font d’inspiració, de creació, com a forma de reivindicació del territori”. També se’ns presentà els treballs de la Núria Puig i la Ingrid Balaud sobre el Patrimoni cromàtic de la Costa Brava, creant un Pantone a partir de les imatges a Instagram , o el de l’Albert Gusi “A Mapamar una illa” (12 maneres de cartografiar una nova illa al delta de l’Ebre), o l’interessant Wikipedra, un projecte d’inventari i documentació de construccions de pedra seca.

I continuà la seva relació de projectes on la creativitat i el territori estan enllaçats amb una àmplia explicació de més projectes: El Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat al Forn de la Calç al Moianès (“activisme del territori des de les arts”), el Centre Quim Soler entorn de la Literatura i el Vi, a Molar al Priorat, els apunts sobre el Mediterrani de l’arquitecta Daniela Colafranceschi, els textos literaris  del geògraf  Joan Nogué, les fotografies del també geògraf Pere Sala Martí. Finalment presentà dues associacions: L’Associació Cultural Konvent (a Cal Rosal, al Berguedà), que sorgeix amb voluntat de “generar un diàleg entre artista, espai i societat”, i l’Associació Prioritat que neix amb l’objectiu de tirar endavant la candidatura del Priorat com a paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània de la UNESCO.

Va concloure la seva exposició afirmant que “les activitats artístiques i creatives en diferents indrets del territori fora dels espais urbans i metropolitans no són només una petita anècdota o un fenomen efímer en el temps, sinó que demostren noves formes de relació i noves geometries del poder.”

[#LaCrònica] Marc Castellnou: “Els incendis estan fent coses que no entenem i on no podem predir què passarà”

Conferència “Incendis en el context del canvi climàtic: de la incertesa a la creativitat.” de Marc Castellnou el 23 de febrer de 2021 al Casal Popular

En Marc Castellnou, un autèntic savi en la seva matèria, ens exposà, des de la perspectiva del bomber “el que està passant al món i com ens pot afectar a nosaltres”, i  el seu missatge fonamental fou que, en el context del canvi climàtic, “nosaltres acabarem decidint el futur d’aquest país, no a nivell polític o social, sinó a nivell d’habitabilitat”. Perquè els incendis forestals no són cap malaltia sinó el símptoma de la malaltia i, com la febre en una grip, la solució no és apagar els incendis sinó atacar la malaltia. I per atacar-la, cal identificar-la.

Sempre hi ha hagut incendis forestals, però no com els que tenim ara. Un constant augment de la temperatura fa que els estius siguin més llargs i que l’aigua dels boscos s’evapori molts més dies, de manera que els boscos que van néixer als anys trenta, quaranta o cinquanta van néixer en un clima diferent de l’actual. Eren boscos competitius, però ara estan fora de rang climàtic i estan estressats. La manera que tenen els nostres boscos d’adaptar-se al canvi climàtic és anar morint a trossos (ventades, nevades, incendis, plagues…) i anar renovant-se a trossos, però nosaltres, gent rica i poderosa, “hem decidit: protegirem els nostres boscos i no cremaran mai més”.

I ho estem aconseguint. Per això els nostres boscos estan fora de rang climàtic i són possibles incendis com mai s’havien vist. En Marc Castellnou ens explicà amb detall les característiques pròpies dels grans incendis a Portugal, Austràlia i Bolívia, on “els incendis estan fent coses que no entenem i on no podem predir què passarà”, perquè són capaços de canviar l’entorn i crear una tempesta de foc que governa el vent, la temperatura, i decideix cap on van: cap on hi ha més bosc per cremar. Perquè, “generen tanta energia que són capaços de crear les seves pròpies condicions meteorològiques.” Els grans incendis d’Austràlia ens donen una gran lliçó: van cremar tots els boscos perquè estaven sobreprotegits i estàtics i fora de rang climàtic.

Què passa a Catalunya? Tots els nostres parcs naturals són estàtics. El paisatge de mosaic que teníem els anys seixanta-setanta ja no hi és. Ara és un tot continu. Fa quaranta anys, Catalunya tenia un 34% de massa forestal. Ara  en té un 71%, i els incendis poden cremar el doble de superfície. L’abandonament del territori rural és la causa d’aquest increment espectacular de càrrega de combustible, i això, juntament amb l’augment de les temperatures, amb estius més llargs i hiverns més atemperats, aboca a un horitzó on la nostra “falta de cultura forestal pot provocar que desaparegui tota la massa forestal de Catalunya en incendis com els d’Austràlia”.

“Els bombers no volem més recursos, sinó un territori més ben gestionat”, ja que no podem enfrontar-nos amb un d’aquests grans incendis, que ho cremarà tot com a conseqüència d’una mentalitat de preservació que es resisteix a qualsevol canvi en el paisatge. “La diversitat biològica i la dinàmica forestal són la gran recepta contra els grans incendis”, però en lloc de guanyar diversitat, l’estem perdent, com a resultat de la sobreprotecció del paisatge. “Hem creat un paisatge insostenible que depèn de la protecció que nosaltres li donem”. En front d’això, el bosc necessita estar constantment exposat a les pertorbacions per ser dinàmic i no envellit, per augmentar la biodiversitat i adaptar-se a la climatologia del moment. Anar-se renovant a trossos, perquè l’alternativa inevitable serà la destrucció total.

[#Info] Col·laborem amb l’Institut Jaume Almera!

Benvolguts i benvolgudes,

Per raons personals del conferenciant, hem de suspendre la xerrada de l’Ignasi Terradas del dimarts 9. Fins aquí les males notícies. La bona notícia és que el dimarts 16 hi haurà una conferència que no teníem prevista en el nostre programa, i que et voldríem explicar.

En el marc del Projecte Re-animar, els alumnes de l’ESO de l’Institut Jaume Almera han fet un treball de creació a partir de la brossa que han recollit de l’entorn. Han començat amb la creació d’obres plàstiques que han servit d’inspiració per la composició de partitures musicals i micro-relats. Tota aquesta producció es mostrarà a sala d’exposicions de La Massa del 6 al 20 de març i cada obra plàstica anirà acompanyada d’un codi QR que permetrà escoltar la música que ha inspirat, així com dels micro-relats que s’hagin escrit. Així és com Re-animen els objectes recuperats de la brossa i els donen una nova ànima gràcies a la mirada de l’art.

A Àgora hem volgut col·laborar en el projecte i és per això que, a més de convidar-te a visitar l’exposició, et proposem una conferència del professor Antoni Luna al Casal, el dimarts 16 de març a les 19h, amb el títol “TERRITORIS CREATIUS. La relació entre les arts i el territori”. En els darrers anys una sèrie d’artistes catalans han fet diverses intervencions en el territori com a denúncia de diferents problemes que l’afecten, des de l’abandonament d’una bona part de la nostra geografia fins als efectes del canvi climàtic. En la seva xerrada, el professor Antoni Luna analitzarà algunes d’aquestes activitats alhora creatives i reivindicatives.

Antoni Luna, doctor en geografia, és coordinador de Global Studies a la Universitat Pompeu Fabra. La seva xerrada s’afegeix al programa anual del curs ÀGORA però, tractant-se d’una col·laboració amb l’Institut, és oberta a tothom. Com de costum, seguirem les mesures de protecció i prevenció necessàries: desinfecció del local, distància, mascareta, control de temperatura, ventilació de la sala (cal que ens abriguem!) i aforament limitat. Per això cal que confirmis la teva assistència. Per fer-ho, clica AQUÍ. La conferència també serà retransmesa en línia al canal de YouTube d’Àgora.

Com sempre, moltes gràcies pel teu interès i suport

El Grup Impulsor d’Àgora

[#LaCrònica] Lluís Prat: “Les telecomunicacions han canviat la nostra vida.”

Conferència “Del telègraf al telèfon mòbil. Com les telecomunicacions han canviat el món” de Lluís Prat el 8 de febrer de 2021 al Casal Popular

La darrera xerrada Àgora va anar d’història de la tecnologia de les telecomunicacions, des del telègraf fins al telèfon mòbil, i de com aquests enginys han anat canviant profundament la vida de les persones. El professor Lluís Prat va començar la seva exposició remuntant-se als orígens de la recerca física del magnetisme i en especial de la màgica connexió entre magnetisme i electricitat amb Alexander Volta. Això li va permetre mostrar-nos la base electromagnètica del telègraf. Ens explicà com la comunicació instantània a través de telegrames causà importants canvis en el periodisme (corresponsals de premsa, agències de notícies…), en els negocis borsaris i, en general, en la comunicació entre les persones.

Aquest model explicatiu es va anar repetint en cadascuna de les successives etapes del recorregut de la conferència: el Telèfon, la Ràdio, la Televisió, Internet, i, finalment, el Telèfon mòbil. En cadascuna d’elles, el professor Lluís Prat va parlar de les persones darrere dels invents (commovedora l’explicació de la història de l’ignorat precursor de la telefonia, Antonio Meucci!), de les bases físiques de cadascun dels avenços (i dels problemes que s’havien hagut de resoldre), i de les seves repercussions en la societat.

L’objectiu de la conferència, doncs, era realment ambiciós, perquè explicar aquest recorregut històric amb els seus components biogràfics, físics i sociològics en una sola hora, ni que sigui superficialment, era del tot impossible. Però no és la primera vegada, ni serà l’última, que una conferència s’allarga i, malgrat tot, es queda curta, perquè el tema resulta oceànic. Ens va servir per abastar la immensitat i la complexitat del tema, i això, certament, és una manera de començar a comprendre.

[#LaCrònica] Alan Salvadó: “En les imatges cinematogràfiques s’hi inscriu la història.”

Conferència “Mares de cine. Representacions fílmiques de la maternitat” d’Alan Salvadó el 26 de gener de 2021 al Casal Popular

Mares de cinema. Un recorregut des d’Eisenstein fins a Almodóvar

“Vinc a compartir algunes imatges de la història del cinema” en un “recorregut basat en la meva experiència com a cinèfil i com a especialista en la història del cinema”. Aquestes van ser les paraules de presentació de l’Alan Salvadó al Casal, davant d’unes trenta persones. Unes quinze més van seguir la retransmissió des de casa. La COVID està reduint l’assistència a actes culturals de tot tipus i les conferències Àgora no podien ser una excepció. Val a dir, però, que l’organització va vetllar en tot moment per la seguretat dels assistents, prenent les mesures de protecció necessàries.

L’Alan ens convidà a un passeig per la història del cinema. Començà mostrant-nos el paral·lelisme entre el grup escultòric de La Pietà de Miquel Àngel i la imatge de la mare amb el fill mort a “Cuirassat Potemkin” (el cinema recupera referents d’altres imaginàries). A partir d’aquí, analitzà deu arquetips de maternitat al llarg de la història del cinema, però en cadascun d’ells, l’Alan Salvadó mostrà com “els moviments cinematogràfics representatius de cada període han condicionat les representacions de la maternitat”. D’altra banda, l’explicació dels models de maternitat presents en els films que ens va presentar no podia obviar que “en les imatges cinematogràfiques s’hi inscriu la història”. Les imatges de la mare anònima afrontant l’atac dels cosacs a “El cuirassat Potemkin”, o la mare que pren consciència revolucionària a “La mare” de Pudovkin obligaven a parlar de la revolució russa, de la mateixa manera que la figura materna de l’Ana Magnani a “Roma ciutat oberta” (Rossellini) o a “Bellissima” (Visconti)  obligava a parlar de la postguerra italiana. Resultava igualment inevitable parlar de la greu crisi econòmica als Estats Units reflectida a “El raïm de la ira” o “Que verda era la meva vall”, de John Ford.

Va ser a través d’aquestes pel·lícules que el conferenciant presentà els primers models de maternitat: En primer lloc, les mares “heroïnes de la revolució” (Eisenstein i Pudovkin), en segon lloc, “Ana Magnani, mare del nerorealisme italià”, i en tercer lloc les mares “protectores de la llar al Hollywood clàssic” (John Ford). Tot seguit, l’Alan ens presentà el model de les mares “sacrificials en el Hollywood clàssic”, amb una renúncia sense límits pels fills, en pel·lícules com “Stella Dallas” o “Mildred Pierce” (King Vidor i Michael Curtiz), i el model de les mares en el cinema japonès, vindicadores de la tradició ancestral, enfront de la modernitat (aquí l’Alan ens convidà expressament a veure “Contes de Tòquio” de Yasujiro Ozu).

Després de presentar el model de les mares-castradores al cinema de Hitchcock amb la seva influència psicoanalítica (“Els Ocells”, “Marnie”, “Psicosi”), l’Alan Salvadó s’aturà un moment en l’esfereïdor model de maternitat present en el cinema de terror (“La llavor del diabe”, Polanski), per acabar presentant la importància del paper de la mare en la filmografia d’Almodóvar, a cavall entre la biografia i el constant homenatge al cinema (“Volver”, “Todo sobre mi madre”…).

Ja a la recta final de la seva exposició, l’Alan encara va esgarrapar alguns minuts per parlar de les mares “independents en lluita contra el patriarcat” en pel·lícules com “Aliens” (Cameron) o “Kill Bill” (Tarantino), i de les mares “supervivents de ferides tràgiques entre generacions”, presents en films com “La teta asustada” de Claudia Llosa.

Una exposició intensa, inevitablement general pel poc temps disponible, però que ens va convidar a tots a mirar amb uns altres ulls algunes pel·lícules ja vistes, o a mirar per primera vegada, i amb curiositat, pel·lícules encara no vistes. Com algú va comentar en sortir, “a partir d’ara em fixaré més en el paper de les mares quan miri una pel·lícula”. Només per això, ja valia molt la pena la xerrada Àgora de l’Alan Salvadó.

[#LaCrònica] Carles Buenacasa: “En l’imaginari dels jueus, els millors regals del món eren l’or, l’encens i la mirra”

Conferència “Petra i els secrets de la ruta de l’encens” de Carles Buenacasa el 15 de desembre a la sala d’exposicions de La Massa CCV

Sobre per què els reis mags portaven encens, i altres incògnites

El 15 de desembre va tenir lloc, a la sala d’exposicions de la Massa, la conferència que tancava el primer trimestre del curs 20/21 d’Àgora. Havia de ser al Casal, però s’hi havia produït una avaria elèctrica greu i això obligà els organitzadors a buscar aquest emplaçament alternatiu, que finalment es mostrà força idoni. S’hi van aplegar unes quaranta persones per escoltar Carles Buenacasa parlant de “Petra i els secrets de la ruta de l’encens”.

L’historiador inicià la seva intervenció dient dels reis mags que “no existien, però els productes que portaven sí que existien”- per posar l’accent en la importància de l’encens com a regal especialment valuós: “en l’imaginari dels jueus, els millors regals del món eren l’or, l’encens i la mirra”. L’encens, usat des de temps molt antics per purificar i perfumar els humans i per venerar els déus, era un producte especialment car (“als déus els agrada que ens gastem els quartos”), i el seu elevat valor econòmic era fruit del seu origen llunyà: El regne de Sabà, a l’actual Iemen, que produïa i comercialitzava encens en règim de monopoli i el tralladava a través del desert fins a Petra, gran centre de comerç d’altres productes de valor (or, encens i mirra, però també, pells, èben, seda…).

Quedaven presentats així els dos grans protagonistes de la conferència, Sabà i Petra. El regne de Sabà, conegut per la referència bíblica a la visita de la seva reina al rei Salomó no era a Etiòpia sinó al Iemen a l’oasi de Marib i ja des del 1500 a.C. i fins el segle VI fou el gran centre de producció i comercialització d’encens. L’anàlisi de les restes arqueològiques permet constatar que tota la seva economia es basava en l’encens, de manera que probablement cal buscar una motivació econòmica en el viatge de la seva famosa reina a Jerusalem, en defensa del monopoli del comerç d’aquesta resina tan valuosa.

La ciutat dels nabateus, Petra, era la destinació de les caravanes que transportaven l’encens des de Sabà. Ciutat amagada per on circulava molta riquesa, difícil d’atacar i fàcil de defensar, que quedà abandonada al segle VIII, com a resultat del predomini de Damasc com a gran centre comercial, i redescuberta pels occidentals al segle XIX. Carles Buenacasa exposà l’origen dels nabateus, la seva forma de vida, les seves tombes i, sobretot, les seves estratègies per assegurar-se el monopoli del comerç i la protecció del seu territori.

Després de les detallades explicacions sobre Petra, acabà una exposició brillant que també ha estat àmpliament seguida per internet (en escriure aquestes ratlles supera el centenar de visualitzacions), i que segurament permet vaticinar altres col·laboracions futures de l’historiador amb l’Aula de Formació Permanent.

[#LaCrònica] Ramon Vilà: “La Massa és un edifici excepcional i singular, preludi de les grans voltes que poc després Guastavino exportaria als Estats Units”

Conferència “Rafael Guastavino, l’arquitecte de Nova York” de Ramon Vilà i Agàpit Borràs l’1 de desembre al Teatre La Massa

Les cúpules que agermanen Vilassar de Dalt i Nova York

El dimarts 1 de desembre el teatre de la Massa acollí una xerrada de l’Agàpit Borràs i en Ramon Vilà que s’havia d’haver fet el 10 de novembre i que la pandèmia havia obligat a ajornar: “Rafael Guastavino, l’arquitecte de Nova York.” Unes setanta persones, amb la separació obligada per la pandèmia, van seguir les paraules dels conferenciants sota la cúpula de l’arquitecte valencià. Una cúpula que va ser protagonista obligat de la vetllada, com no podia ser d’una altra manera.

Després de la presentació de l’Enric Ortega, director del Museu Arxiu de Vilassar, que definí Guastavino com un “creador d’espais”, prengué la paraula l’arquitecte Ramon Vilà. Explicà que ell es centraria en l’etapa catalana de Guastavino i deixaria per a l’Agàpit Borràs l’explicació de l’obra de l’arquitecte als Estats Units.

Començà la seva exposició citant Bohigas quan diu que “Guastavino estableix les línies de l’inici d’una nova arquitectura”. Després va fer un repàs a la biografia del valencià, que visqué de prop el desenvolupament de l’eixample barceloní, on va crear nombroses cases i fàbriques. Destacà com la volta catalana i el pilar de fosa, tan presents al teatre de la Massa, havien de ser elements arquitectònics que, per la seva simplicitat i lleugeresa, protagonitzarien les seves creacions.

La segona part de la seva intervenció la dedicà a la història del Teatre de la Massa, del qual en destacà l’originalitat del projecte: un espai circular amb cúpula de volta de 17 metres de diàmetre que recolza sobre 14 pilars de fosa. Un edifici “excepcional i singular, preludi de les grans voltes que poc després exportaria als Estats Units.”

Després de repassar el procés de rehabilitació i restauració del Teatre, que caracteritzà com a modèlica, donà pas a la intervenció de l’Agàpit Borràs. Aquest ens sorprengué parlant-nos del Jardiner anglès Joseph Paxton, que aconseguí que el seu projecte d’un hivernacle immens fos l’espai que havia d’acollir al 1851 la Primera Exposició Universal a Londres. Paxton era un exemple, com ho havia de ser més endavant Guastavino, d’una persona enginyosa que va saber trobar una solució novedosa i senzilla a un problema arquitectònic.

Després de traslladar el mateix esquema de “solució enginyosa a un problema” al pas dels arcs romànics als gòtics, ens presentà un vídeo de vuit minuts de l’escola Montserrat Solà de Mataró, on els seus alumnes explicaven com havien entès la plementeria i les cúpules treballant en un projecte interdisciplinar.  Després del vídeo, i unint unes peces rectangulars de cartró amb una mica de cola tal com es fa amb les rajoles a la volta catalana, l’Agàpit il·lustrà la idea de Guastavino de que “hi ha una arquitectura que treballa per gravetat i una arquitectura que treballa per cohesió”. Ser capaç d’explotar el valor d’aquesta darrera va ser la clau del geni de Guastavino.

De la seva etapa als Estats Units en destacà sobretot l’enginy empresarial i divulgador de Guastavino, que deu anys després de l’incendi de Chicago presenta el seu sistema de construcció com una resposta als incendis, amb el “Guastavino Fireproof Constructuion Co.”, patentant el sistema de construcció i fent que l’empresa tingués l’exclusiva fins i tot de la fabricació de les rajoles i el ciment. Destacà també l’Agàpit Borràs la importància del fet que Guastavino no tan sols hagués fet estudis de mestre d’obres, sinó també de Belles Arts, i com havia aplicat aquests coneixements artístics a les seves obres als Estats Units.

Va seguir la seva exposició amb una petita mostra de les més de tres-centes obres fetes a Manhattan i un miler a tots els Estats Units, destacant-ne la diversitat (esglésies, teatres, museus, escoles, bancs, hospitals, estacions…) i, sobretot el fet que un nouvingut que no sabia gens d’anglès en arribar als Estats Units fos capaç de protagonitzar-hi una obra tan gegantina.  

Acabà la conferència destacant l’existència d’una estreta connexió entre Vilassar de Dalt i Nova York. Entre els 17 metres de la primera cúpula, la de la Massa, i els 41 metres de la darrera, la de St. John the Divine a Nova York. L’obra i l’enginy de Guastavino justificarien la proposta final dels conferenciants de col·locar a l’autopista un indicador de sortida de Vilassar de Dalt amb el nom de Guastavino.

Després d’una hora llarga va acabar aquesta sisena i penúltima conferència del primer trimestre del curs 2020/21 d’Àgora.

[#Info] Reprenem l’activitat!

Benvolguts i benvolgudes,

Tenim una bona notícia. Al nostre darrer correu et dèiem que miraríem de reprogramar les conferències ajornades “tan aviat com sigui possible”. Ara ens plau comunicar-te que el dimarts 1 de desembre a les 19, Àgora presentarà a la Massa la xerrada de l’Agàpit Borràs i en Ramon Vilà “Rafael Guastavino, l’arquitecte de Nova York”, programada inicialment pel 10 de novembre.

Naturalment, seguirem les mesures de prevenció necessàries: desinfecció del local, distància, mascareta, control de temperatura i aforament limitat. D’altra banda, aquesta conferència també serà retransmesa en directe per internet, a fi que els socis que no puguin seguir-la de forma presencial ho puguin fer des de casa. El mateix dia 1, a partir de les sis de la tarda, enviarem per correu electrònic i per whatsapp l’enllaç per accedir a la xerrada.

Per anar fent boca, si cliques aquí podràs accedir a un interessant article sobre el documental entorn de l’obra de “l’arquitecte de Nova York”.

Gràcies pel vostre suport. Fins aviat.

El Grup Impulsor d’Àgora

Create your website with WordPress.com
Per començar