[#Info] Convoquem la 2a assemblea de socis d’Àgora

Benvolguts i benvolgudes,

El dimecres 13 d’octubre a les 19h farem l’assemblea de socis d’Àgora, la segona de la nostra curta història i la primera en format presencial, ja que és realitzarà al Museu-Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt.

Tenim ganes d’aprofitar l’oportunitat per parlar de com ha anat el segon curs de la nostra associació i quines són les intencions i projectes que tenim pel futur.

Aquest és l’ordre del dia previst:

  1. Presentació de l’assemblea.
  2. Presentació i aprovació, si s’escau, de la memòria del curs 2020-21 i del programa del curs 2021-22.
  3. Presentació i aprovació, si s’escau, dels comptes del curs 2020-21 i del pressupost del curs 2021-22.
  4. Torn obert de paraules

Les assemblees de socis són grans oportunitats de participació en el present i futur d’Àgora i per això ens faria molta il·lusió poder comptar amb el màxim d’assistència dels nostres associats.

Seguirem en contacte. Gràcies pel teu interès i pel teu suport.

El Grup Impulsor d’Àgora

[#LaCrònica] Marta Grau Rafel: “Aprenem a través de les històries, d’aquí la responsabilitat del guionista”

Conferència “Escriure per a televisió. De Shakespeare al serial televisiu” de Marta Grau Rafel el 15 de juny de 2021 al Museu Arxiu

La que va ser la darrera conferència del curs 2020-2021 estava programada pel 24 de novembre i havia quedat ajornada a causa de la situació sanitària. Atès aquest caràcter de cloenda de l’acte, hi van ser convidades les autoritats municipals , i en acabar es va oferir una copa de cava als assistents.

La Marta Grau va fer una exposició brillant tot analitzant els reptes i els recursos dels guionistes que estan al darrere de l’allau de sèries televisives que ens envolten, així com els seus precedents en la història de la literatura i del cinema. S’ocupà en primer lloc de perfilar les diferències entre el format cinematogràfic i el del serial televisiu, remarcant en especial “l’efecte repetició” d’aquest últim, on l’espectador retorna sempre a un “univers inicial”, que d’una banda li ofereix familiaritat (sap què hi trobarà) però que d’altra banda introdueix sempre un “factor sorpresa” que fa que quedi atrapat, enganxat a la història. I això tant en el cas de sèries on la història va continuant al llarg dels episodis, com de sèries “autoconclusives”, on cada episodi obre i tanca una història.

La base psicològica de la força d’aquest “efecte repetició” no és altra que el fet que “ens agrada repetir, perquè això ens dona seguretat i confort”, però, d’altra banda, cal tenir present que “en veure una història s’activen en els nostres cervells els mateixos camps que s’activarien en el personatges”. Això fa que aprenem moltes pautes de conducta, tant a nivell emocional com moral, a través de les històries, així que el guionista té un gran poder i una gran responsabilitat.

La Marta Grau va fer una repassada als antecedents de les històries seriades, des de la mitologia clàssica o la saga artúrica fins a Shakespeare, els fulletons de Dumas, Stevenson o Dickens, o les sagues cinematogràfiques. I en destacà l’existència “d’arguments universals”: “els temes es repeteixen perquè els humans tenim els mateixos desitjos i passions.” Centrà la seva exposició d’aquests arguments universals en els temes presents en l’obra de Shakespeare, establint paral·lelismes amb exemples de sèries televisives: el mal, el joc de poder, l’ambició, la venjança, l’amor prohibit…

I finalitzà la seva exposició amb una interessant anàlisi de les preguntes per a les quals el guionista ha de tenir resposta abans de començar a escriure un guió: en quin univers situarem la història? Quins seran els seus trets diferencials? Quins seran els valors dels personatges? Com es transformaran? Quin tipus d’estructura tindrà la sèrie? Quins temes vull presentar encarnats en els personatges concrets de la història? …

En acabar, el públic va tenir ocasió de plantejar una bona colla de preguntes que van permetre a la Marta Grau aclarir i ampliar el tema de la conferència. Un molt bon final per a un curs tan interessant com accidentat.

[#LaCrònica] Mònica Miró Vinaixa: “Els romans creien que, si havien pogut vèncer altres pobles i sotmetre’ls al seu domini, era sobretot gràcies a l’ajut de les divinitats”

Conferència “Ritus, cultes i creences dels romans antics” de Mònica Miró Vinaixa el 25 de maig de 2021 al Museu Arxiu

A la sala de conferències del Mureu-Arxiu, la Mònica Miró va oferir una mostra excel·lent de la seva extraordinària passió per les formes de religiositat del món antic, en especial per la religiositat dels romans. Una passió basada en la idea que comprendre el passat ens permet entendre el present, perquè “el que som en bona part s’explica per allò que els nostres avantpassats van ser”. Partint del reconeixement de la impossibilitat d’explicar en poc més d’una hora la religiositat dels romans, la Mònica Miró desplegà la seva exposició entorn de quatre eixos fonamentals: els trets generals de la religiositat dels romans, les formes d’actuació cultual, la religió en l’àmbit privat i finalment, la religió pública.

La religiositat dels romans estava impregnada, va dir, per un esperit eminentment pragmàtic (cal assegurar la protecció de la família i la grandesa de Roma a través d’un seguit de cultes), alhora conservador (quan les coses funcionen no s’han de canviar) però també permeable (disposat a integrar costums i divinitats foranes). Una religiositat caracteritzada també per la omnipresència dels déus (amb una munió de divinitats “especialitzades” en les accions i els objectes més diversos) i per la voluntat de comunicar-s’hi a través d’un extens catàleg d’accions de culte.

Il·lustrant les seves paraules amb una molt rica projecció d’imatges (al llarg de la seva exposició en va mostrar un centenar), la Mònica Miró va anar explicant els detalls de les accions de culte més rellevants entre els romans: les pregàries, els vots i exvots, les ofrenes i libacions, els sacrificis, els banquets sagrats, l’endevinació… A continuació va entrar en l’exposició de les divinitats pròpies de la religiositat en l’àmbit privat: Lares, penates i genius protectors de la llar, de la prosperitat i de la família, per acabar aquest apartat amb la descripció dels rituals de pas (naixement, maduresa, matrimoni, mort). Per acabar, entrà en l’anàlisi de la religió en l’àmbit de l’estat, concebut com una gran llar també necessitada de protecció i prosperitat. És aquí on va presentar els grans déus, els temples, els sacerdots, la divinització de l’emperador…

Conscient de no haver pogut entrar amb més detall en els diversos aspectes de la seva exposició, la Mònica Miró ens deixà material per treballar a casa amb més tranquil·litat: les cent imatges que havien donat suport al seu discurs i un document de 40 pàgines que conté una síntesi de la seva exposició, una extensa bibliografia, una breu cronologia de la història de Roma, mapes i, especialment, un recull de textos llatins (traduïts al català) que il·lustren les explicacions de la conferenciant. Un material que el Grup impulsor farà arribar als socis. Va ser, doncs, una excel·lent conferència amb deures per als assistents.

[#LaCrònica] Sílvia Bofill Poch: “Les cures han de ser una qüestió pública i política, i no una qüestió privada”

Conferència “Envelliment i cures. Reptes d’un model en crisi” de Sílvia Bofill Poch l’11 de maig de 2021 al Museu Arxiu

Canvi d’escenari en la conferència de l’antropòloga Sílvia Bofill, que es va fer al Museu i no al Casal. Però no als jardins, tal com estava programada, sinó a l’interior. La meteorologia variable de maig amenaçava amb descarregar quatre gotes i espatllar l’acte.

Després de la interessant presentació a càrrec d’en Joan Casanovas, la Sílvia Bofill resumia en les seves primeres paraules l’essència del missatge que volia transmetre: “La pandèmia ha evidenciat la fragilitat del nostre sistema de cures”. La seva exposició havia de consistir, a partir d’aquí, en l’anàlisi d’aquesta fragilitat sistèmica i en l’explicació del treball d’un equip multidisciplinari del que forma part i que estudia com la pandèmia ha afectat i està afectant el sistema de cures.

“La cura, essencial per a la reproducció de la vida”, és una activitat que els estats han delegat en les famílies, i especialment en les dones, que suporten el pes fonamental de les cures. No és fins a la dècada dels 90 que es comencen a dissenyar polítiques de construcció d’un sistema públic de cures (la “quarta pota” de l’estat del benestar, juntament amb educació, sanitat i pensions). Aquest sistema de cures, en paraules de la conferenciant ja “estava en crisi abans de la pandèmia”. La crisi del 2008 havia castigat seriosament un sistema que, amb l’increment de l’esperança de vida, havia d’atendre una població cada cop més envellida cuidada bàsicament per dones en condicions laborals molt precàries, i sovint dones migrades en una situació administrativa irregular (en el cas de l’atenció domiciliària.)

Així doncs, la pandèmia ha esclatat en una situació en què moltes famílies no es poden fer càrrec del cost de les cures, amb un servei públic en crisi, i amb freqüents situacions de precarietat laboral, (quan no d’explotació de les cuidadores), agreujant així les deficiències ja existents i “tensionant fins al límit el nostre sistema de cures”. La conferenciant va fer una extensa relació de les vivències colpidores de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, de treballadores a la llar i de treballadores de Residències. Al llarg de la pandèmia totes elles han estat “treballadores essencials” (“els seus drets també ho haurien de ser!”, va concloure la Sílvia Bofill), però el seu treball ha estat “invisibilitzat”. Han estat les grans oblidades.
“La pandèmia ha posat de manifest tant la centralitat del sistema de cures com la seva fragilitat”. A partir d’aquí poden passar dues coses: que tot segueixi igual, precaritzant el sistema de cures, o bé que s’impulsin canvis reals. Aquests canvis només es produiran si les cures deixen de considerar-se una qüestió privada i passen a convertir-se en una qüestió pública que entri en l’agenda política a través del reconeixement del valor de les cures, que pressuposa el reconeixement del valor de la vellesa i de la dependència en general. I és que els humans som éssers dependents, som interdependents.

Al final de la conferència es produí un molt interessant diàleg del públic amb múltiples intervencions. En les seves respostes a les intervencions la Sílvia Bofill afirmà sobre el futur del sistema de cures que “cal un canvi de paradigma”, però que aquest canvi “no vindrà des de dalt sinó que l’hem d’empènyer des de baix, com ha passat en tots el canvis en els drets socials.”

[#LaCrònica] Judit Figueras: “La dona africana és una gran lluitadora”

Conferència “La dona africana al capdavant dels moviments socials” de Judit Figueras el 27 d’abril de 2021 al Casal Popular

Sota aquest títol, la jove periodista Judit Figueras ens presentà dos treballs d’investigació realitzats al continent africà els darrers anys. Ens mostrà com les dones han tingut un paper cabdal tant a les revoltes del Rif de 2016/17 com a la recuperació de Ruanda després del genocidi del 94. Acompanyà les seves explicacions amb imatges dels reportatges que han realitzat en ambdós països amb la directora de cinema Gemma Capdevila (llàstima que la poca cobertura no va permetre veure les imatges amb comoditat).

Les revoltes del Rif van començar com una protesta espontània per la mort de Mohcine Fikri (2016) i van acabar generant el Moviment Popular del Rif, liderat per Nasser Zefzafi, amb mobilitzacions contra la situació d’abandonament del territori per part de les autoritats marroquines. Després de l’empresonament del líder, tres dones van assumir el lideratge del Moviment: la mare de Zefzafi, la Nawal Ben Aissa i la Silya Ziani. La Judit ens explicà que, tot i que les dones sempre havien tingut un paper protagonista en els moviments socials al Rif, mai havien estat en primera línia com a les revoltes del 2017. I assenyalà tres possibles causes d’aquest canvi: l’existència de més dones universitàries, d’associacions en defensa dels drets de les dones i d’un moviment d’afirmació de la identitat amazigh, històricament marcada per la rellevància del paper de les dones.

La fesomia de Ruanda, després del genocidi del 1994 en què es calcula que devien morir un milió de persones (tutsis i hutus que els protegien), és la d’un país sorprenentment recuperat. La Judit ens explicà que el 84% de la població femenina treballa, que la constitució de 2003 estableix “un estat basat en la igualtat entre homes i dones”, que la representació femenina al parlament és d’un 62%, que és el quart país amb menor bretxa de gènere, que al 2008 va establir una llei contra la violència de gènere… A través de la trajectòria vital i els testimonis de la Valentine, l’Eugène, la Françoise i l’Adeline la Judit per destacar l’important paper de les dones en la recuperació d’aquest petit país africà després de les tràgiques matances del 94. Les seves vides estaven profundament marcades per aquells esdeveniments.

Al Casal van seguir la conferència de la Judit Figueras unes trenta persones i una dotzena ho van fer a través del Canal de Youtube d’Àgora.

[#LaCrònica] Ramon López de Mántaras: “La intel·ligència artificial no comprèn res del que fa”

Conferència “La intel·ligència artificial. Progressos, desafiaments i riscos” de Ramon López de Mántaras el 13 d’abril de 2021 al Casal Popular

Unes trenta-cinc persones s’aplegaren al teatre del Casal per seguir la primera xerrada Àgora del mes d’abril, que van seguir en directe unes deu persones més des de casa. Després que la Mercè Tricàs presentés el ric bagatge del conferenciant com a investigador pioner en la matèria, aquest va començar la seva exposició advertint que només ens podia explicar alguns progressos, alguns desafiaments i alguns riscos de la intel·ligència artificial (IA). I començà diferenciant entre la IA feble o específica (aquella que tan sols pot realitzar una tasca ben precisa) i la IA general (que podia realitzar múltiples tasques), per concloure que la única intel·ligència general, de moment, és la humana.

Els pioners en la recerca de la IA pensaven que tan sols podria dur a terme activitats molt simples, però no les més complicades. Amb el pas del temps el resultat ha estat el contrari: La IA realitza tasques molt complexes, com guanyar els millors jugadors d’escacs, però és incapaç de fer-ne de molt simples, com entendre el que veiem a cada moment. Les coses més òbvies per nosaltres són les més complexes per les màquines. I és que la IA no comprèn res del que fa.

El professor López de Màntaras presentà alguns exemples de progressos de la IA específica: Màquines que guanyen de molt els millors jugadors de Go o d’escacs, màquines capaces de pintar un Rembrandt “autèntic”, o màquines que ajuden els metges a fer diagnòstics més precisos. En aquest punt destacà una idea que havia de ser central en la seva exposició: Quan la IA col·labora amb la persona (en aquest cas, el metge) es produeix una sinèrgia que millora el resultat que podrien obtenir un i altre per separat.

Entrant en el capítol de desafiaments, el gran desafiament és aconseguir una IA general, una Intel·ligència capaç de fer moltes coses diferents (multitasca), sense haver de reprogramarla. I assenyalà que, en aquest terreny, es necessiten molts progressos significatius en pràcticament totes les àrees de la IA, i en particular en llenguatge i percepció. I és que els cercadors d’informació no entenen els significats de les frases, els assistents  intel·ligents no entenen res del que diuen, els mecanismes de reconeixement visual no entenen res del que veuen, i els traductors automàtics no entenen res del que tradueixen. Els falta quelcom fonamental en la intel·ligència humana: el Sentit comú.

Tot seguit ens mostrà múltiples exemples de les dificultats d’ensenyar a les màquines el que per nosaltres és de sentit comú. Coses òbvies per a nosaltres com ara que si et diuen “vaig punxar una poma amb una agulla i quan la vaig treure hi havia un forat”, saps immediatament que el forat és a la poma i no a l’agulla. Sentit comú per entendre el llenguatge (ple de coses que no es diuen però que estan implícites en el que es diu) i sentit comú per entendre les escenes (plenes de coses que no es veuen però que sabem que hi són). Va concloure aquest apartat mostrant-nos un exemple de recerca avançada que estava realitzant el seu equip: l’aprenentatge de relacions causa efecte per part d’un robot capaç d’identificar en una superfície el lloc on ha de pitjar perquè sonin notes  i finalment aprenent a tocar la seqüència de les quatre notes que se li han demanat.

I, pel que fa als riscos de la IA, el professor López de Mántaras en destacà tres: La Privacitat, l’Autonomia i l’Atur. Pel que fa a la privacitat posà l’exemple dels assistents intel·ligents personals (tipus Siri). Per aconseguir que aquests assistents personals contestin adequadament les preguntes que els fem cal que es corregeixin les respostes incorrectes, i per això hi ha un munt de persones  -mal pagades- que registren i analitzen les nostres “converses” amb els assistents). 

En el capítol de l’Autonomia l’anàlisi del conferenciant girà entorn dels cotxes autònoms i les armes autònomes. Dels primers va dir que no creia que s’aconseguís mai una autonomia total, però que en la recerca d’aquesta autonomia total s’han aconseguit avenços molt significatius que han fet la conducció més segura. I aquí assenyalà una idea que va aparèixer al llarg de la conferència: En la recerca per aconseguir un objectiu “utòpic” no importa si s’arriba mai a aquest objectiu: l’important són els beneficis que s’acaben obtenint en el camí gràcies a la recerca. Les armes autònomes les va descartar com un autèntic despropòsit que cal evitar de totes totes. El perill de la IA autònoma no és la Intel·ligència sinó l’autonomia. Per definició, allò que és autònom és incontrolable.

I finalment, pel que fa a l’Atur, insistí en què la IA sovint complementa, en lloc de substituir, la intel·ligència humana, de manera que en la majoria dels llocs de treball només una part de les tasques (les més rutinàries) les faran les màquines. Tal com ja havia avançat anteriorment, insistí en què els equips persona-màquina produeix millors resultats dels que s’obtindrien per separat. El que es necessitaran són persones per programar i controlar els robots.

Com a conclusió de la seva exposició López de Mántaras va fer referència a la Declaració de Barcelona pel desenvolupament i l’ús adequat de la Intel·gència Artificial (https://www.iiia.csic.es/barcelonadeclaration/) del 2017, on els científics reclamen: 1. Prudència en la recerca, 2. Fiabilitat dels resultats, 3. Necessitat que es retin comptes d’aquesta recerca i dels seus resultats, 4. Responsabilitat, 5. Autonomia limitada de la IA i 6. No prescindir de l’ésser humà.

L’acte acabà, com és habitual, amb un ampli i extens diàleg amb els assistents.

[#Info] Fem un taller d’òpera!

Benvolguts i benvolgudes,

Al programa del curs d’ÀGORA teníem previst un TALLER D’ÒPERA al mes de gener i el vam ajornar atenent a les condicions de salut d’aquell moment. Les coses han anat canviant des d’aleshores i el podrem dur a terme a finals de maig i començament de juny. 

Així doncs, ens plau comunicar-te que els dimecres  19 i 26 de maig, i 2 de juny farem UN PASSEIG PER L’ÒPERA de la mà de l’Enric Mayolas, divulgador musical i vicepresident de Ribermúsica a la seu del  Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt, a can Banús. Les sessions seran a les 19 i duraran una hora aproximadament.

  • Si t’hi vas inscriure i no tens problemes amb el canvi de data, no cal que facis res. Comptem amb la teva presència.
  • Si t’hi vas inscriure però t’és impossible assistir-hi degut al canvi de dates, fes-nos-ho saber tan aviat com puguis i et retornarem els diners de la inscripció.
  • Si no t’hi vas inscriure i t’interessa fer-ho, encara et pots inscriure fins el 31 d’abril fent el corresponent ingrés (15€ els socis, 20€ els no socis al compte ES54 2100 0382 4602 0034 1063, indicant “taller d’òpera”).

Gràcies pel teu interès i suport.

El Grup Impulsor d’Àgora

[#LaCrònica] Marcel Costa: “Els fenòmens severs seran més intensos i més freqüents”

Conferència “De la gran gelada del 56 al temporal Glòria. Episodis meteorològics de la història recent de Catalunya” de Marcel Costa el 23 de març de 2021 al Casal Popular

Marcel Costa, biòleg de formació i apassionat de la meteorologia i gran divulgador, al llarg de la conferència va fer una repassada a alguns fenòmens meteorològics extrems en la nostra història recent. De cadascun d’aquests episodis en va fer una descripció detallada, acompanyada de nombroses imatges i retalls de premsa, una explicació precisa, tot analitzant els canvis en les circumstàncies atmosfèriques que  els han fet possibles, i una exposició de les seves conseqüències tant en el territori com en les persones.

Així, doncs, va explicar la gran gelada (la “siberiada”) del febrer de l’any 1956, el catastròfic aiguat de la nit del 25 de setembre de 1962, la nevada de Nadal del 1962, l’aiguat a Montserrat de juny del 2000, el torb del desembre del  2000, la calorada de l’estiu del 2003, les mànegues marines  i els tornados del setembre del 2005, la gran sequera del 2008, el temporal Glòria al gener del 2020.

Van seguir la conferència en directe unes trenta-cinc persones i unes vuit a través del canal de YouTube d’Àgora. Totes elles van poder participar en el llarg i interessant col·loqui que va seguir l’exposició. En les intervencions va aparèixer el problema del canvi climàtic i, parlant d’aquest tema , en Marcel Costa va concloure que “els fenòmens severs seran cada vegada més intensos i més freqüents”.

[#LaCrònica] Antoni Luna: “L’art crea espais de valor”

Conferència “Territoris creatius” d’Antoni Luna el 16 de març de 2021 al Casal Popular en el marc d’una col·laboració amb el projecte RE-ANIMAR de l’Institut Jaume Almera

La xerrada d’Antoni Luna no estava en el programa original del curs 20/21 d’Àgora. S’hi va colar com a resultat d’una iniciativa del projecte  RE-ANIMAR de l’Institut Jaume Almera. Els seus impulsors, en Gabriel Pujadas i la Mercè Miró, professors de música de l’institut, en presentar l’acte van explicar com els alumnes havien anat recollint de l’entorn deixalles de tota mena i a partir d’elles havien iniciat tot un procés creatiu, en primer lloc construint estructures artístiques. I, a partir d’elles, creant petites peces musicals i narracions breus. Tot plegat es podia veure, escoltar i llegir si es visitava la mostra “Re-animar” a la sala d’exposicions de la Massa. A més de l’exposició, havien volgut programar una conferència i per aquest motiu havien contactat amb Àgora. El resultat d’aquesta col·laboració era la conferència d’Antoni Luna, dins del curs d’Àgora.

L’Antoni Luna inicià la seva exposició qüestionant la separació radical entre ciència i art i reivindicant la necessitat d’una mirada interdisciplinar per entendre la relació dels individus i societats amb el seu entorn.  Ell, geògraf de formació, exposà un seguit d’exemples de com els artistes, amb la seva obra, donen valor a territoris, espais, que no semblaven tenir cap valor.

L’impressionant “Bosc de les Creus” a Òdena fou el primer exemple que ens mostrà d’intervenció creativa en el territori. L’incendi del 2015 havia cremat 1293 hectàrees  i Marc Sellarés, bomber i artista, hi va fer una intervenció artística plantant-hi 1293 creus construïdes amb les branques cremades dels arbres.  La seva obra va atraure artistes de tot el món i va convertir la seva denúncia en un clam universal.

Jaume Plensa i la seva Font de la Corona al Parc del Mil·lenni de Xicago fou el segon exemple d’intervenció de l’artista en el territori, per modificar-lo tot donant-li una nova dimensió, perquè “l’art crea espais de valor”. Tot seguit, l’Antoni Luna ens presentà altres exemples de connexió entre l’art i el territori: El Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, que aplega artistes d’arreu del món, i on “el paisatge esdevé un recurs primordial com a font d’inspiració, de creació, com a forma de reivindicació del territori”. També se’ns presentà els treballs de la Núria Puig i la Ingrid Balaud sobre el Patrimoni cromàtic de la Costa Brava, creant un Pantone a partir de les imatges a Instagram , o el de l’Albert Gusi “A Mapamar una illa” (12 maneres de cartografiar una nova illa al delta de l’Ebre), o l’interessant Wikipedra, un projecte d’inventari i documentació de construccions de pedra seca.

I continuà la seva relació de projectes on la creativitat i el territori estan enllaçats amb una àmplia explicació de més projectes: El Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat al Forn de la Calç al Moianès (“activisme del territori des de les arts”), el Centre Quim Soler entorn de la Literatura i el Vi, a Molar al Priorat, els apunts sobre el Mediterrani de l’arquitecta Daniela Colafranceschi, els textos literaris  del geògraf  Joan Nogué, les fotografies del també geògraf Pere Sala Martí. Finalment presentà dues associacions: L’Associació Cultural Konvent (a Cal Rosal, al Berguedà), que sorgeix amb voluntat de “generar un diàleg entre artista, espai i societat”, i l’Associació Prioritat que neix amb l’objectiu de tirar endavant la candidatura del Priorat com a paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània de la UNESCO.

Va concloure la seva exposició afirmant que “les activitats artístiques i creatives en diferents indrets del territori fora dels espais urbans i metropolitans no són només una petita anècdota o un fenomen efímer en el temps, sinó que demostren noves formes de relació i noves geometries del poder.”

[#LaCrònica] Marc Castellnou: “Els incendis estan fent coses que no entenem i on no podem predir què passarà”

Conferència “Incendis en el context del canvi climàtic: de la incertesa a la creativitat.” de Marc Castellnou el 23 de febrer de 2021 al Casal Popular

En Marc Castellnou, un autèntic savi en la seva matèria, ens exposà, des de la perspectiva del bomber “el que està passant al món i com ens pot afectar a nosaltres”, i  el seu missatge fonamental fou que, en el context del canvi climàtic, “nosaltres acabarem decidint el futur d’aquest país, no a nivell polític o social, sinó a nivell d’habitabilitat”. Perquè els incendis forestals no són cap malaltia sinó el símptoma de la malaltia i, com la febre en una grip, la solució no és apagar els incendis sinó atacar la malaltia. I per atacar-la, cal identificar-la.

Sempre hi ha hagut incendis forestals, però no com els que tenim ara. Un constant augment de la temperatura fa que els estius siguin més llargs i que l’aigua dels boscos s’evapori molts més dies, de manera que els boscos que van néixer als anys trenta, quaranta o cinquanta van néixer en un clima diferent de l’actual. Eren boscos competitius, però ara estan fora de rang climàtic i estan estressats. La manera que tenen els nostres boscos d’adaptar-se al canvi climàtic és anar morint a trossos (ventades, nevades, incendis, plagues…) i anar renovant-se a trossos, però nosaltres, gent rica i poderosa, “hem decidit: protegirem els nostres boscos i no cremaran mai més”.

I ho estem aconseguint. Per això els nostres boscos estan fora de rang climàtic i són possibles incendis com mai s’havien vist. En Marc Castellnou ens explicà amb detall les característiques pròpies dels grans incendis a Portugal, Austràlia i Bolívia, on “els incendis estan fent coses que no entenem i on no podem predir què passarà”, perquè són capaços de canviar l’entorn i crear una tempesta de foc que governa el vent, la temperatura, i decideix cap on van: cap on hi ha més bosc per cremar. Perquè, “generen tanta energia que són capaços de crear les seves pròpies condicions meteorològiques.” Els grans incendis d’Austràlia ens donen una gran lliçó: van cremar tots els boscos perquè estaven sobreprotegits i estàtics i fora de rang climàtic.

Què passa a Catalunya? Tots els nostres parcs naturals són estàtics. El paisatge de mosaic que teníem els anys seixanta-setanta ja no hi és. Ara és un tot continu. Fa quaranta anys, Catalunya tenia un 34% de massa forestal. Ara  en té un 71%, i els incendis poden cremar el doble de superfície. L’abandonament del territori rural és la causa d’aquest increment espectacular de càrrega de combustible, i això, juntament amb l’augment de les temperatures, amb estius més llargs i hiverns més atemperats, aboca a un horitzó on la nostra “falta de cultura forestal pot provocar que desaparegui tota la massa forestal de Catalunya en incendis com els d’Austràlia”.

“Els bombers no volem més recursos, sinó un territori més ben gestionat”, ja que no podem enfrontar-nos amb un d’aquests grans incendis, que ho cremarà tot com a conseqüència d’una mentalitat de preservació que es resisteix a qualsevol canvi en el paisatge. “La diversitat biològica i la dinàmica forestal són la gran recepta contra els grans incendis”, però en lloc de guanyar diversitat, l’estem perdent, com a resultat de la sobreprotecció del paisatge. “Hem creat un paisatge insostenible que depèn de la protecció que nosaltres li donem”. En front d’això, el bosc necessita estar constantment exposat a les pertorbacions per ser dinàmic i no envellit, per augmentar la biodiversitat i adaptar-se a la climatologia del moment. Anar-se renovant a trossos, perquè l’alternativa inevitable serà la destrucció total.

Create your website with WordPress.com
Per començar