Design a site like this with WordPress.com
Per començar

[#LaCrònica] Alba Ibero: “La història està plena d’exemples de dones que troben l’esquerda per escapar de les limitacions que tenien.”

Conferència “Què pinten les dones?” d’Alba Ibero el dia 5 d’abril de 2022 al Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt

El títol de la conferència de l’Alba Ibero aplegà més de quaranta persones interessades en saber «Què pinten les dones?». La conferenciant començà la seva intervenció explicant com, en acabar els seus estudis d’Història de l’Art, se li va desaconsellar fer una tesi doctoral entorn de les dones artistes «perquè no n’hi havien». I és que «la història de l’art és el discurs d’una elit que s’ha anat perpetuant durant segles» i que ha amagat l’existència de dones artistes. L’objectiu de la conferència era desemmascarar aquesta falsedat «apropant-nos a les artistes del passat i analitzant la seva obra des d’una perspectiva de gènere».

Justificà tot seguit per què es centrava en la pintura: serà en la pintura i en la literatura on trobarem més dones artistes, perquè són camps on, a diferència d’altres arts, no cal una gran infraestructura, els materials són més assequibles, es pot practicar en estones lliures i no cal una formació prèvia, sinó que es pot treballar a partir de la imitació i d’un procés d’assaig i error.

Presentà en primer lloc l’existència de dones pintores a l’edat mitja. Totes elles religioses que treballen en els scriptorium dels monestir il·lustrant llibres, com és el cas de la catalana Ende al segle X o Clarícia al segle XIII. També és rellevant l’exemple de Teresa Diéz, autora dels frescos del Monestir de Santa Clara a Castella, ja al segle XIV. En tots tres casos es tracta de pintores descobertes recentment com a resultat de treballs de restauració, que han permès acreditar l’autenticitat de la seva obra.

És en el Renaixement on ja podem identificar una gran quantitat de pintores. L’Alba Ibero presentà alguna de les obres d’algunes d’aquestes pintores que aprenen el seu art gràcies a un entorn familiar que supleix la impossibilitat d’accedir a una formació institucionalitzada en les acadèmies d’Art. És el cas de l’angloflamenca Levina Teerlic (1510-1576), filla i neta d’artistes, que acabà sent pintora a la cort dels Tudor, de la flamenca Caterina van Hemessen (1528-1587) que va aprendre al taller patern, o la italiana Sofonisba Anguissola (1535-1625). Ja al barroc hi trobem grans artistes com les italianes Lavinia Fontana (1552-1614), la Fede Galizia (1578-1630), la flamenca Clara Peeters (1594-c1657), especialitzada en bodegons, la també italiana Artemisia Gentileschi (1593-1656) amb un perfecte domini del clarobscur en obres de gran format. Seguint en el barroc, també ens va presentar i comentar obres de la francesa Louise Maillon (1610-1696), igualment de formació familiar com l’espanyola-portuguesa Josefa de Ayala Figueira (coneguda com Josefa d’Óbidos) (1630-1684).

Entrant en el Rococó i el neoclasicisme, destacà la pintura de motius florals espectaculars de la neerlandesa Rachel Ruysch (1664-1750), o els retrats en pastel de la veneciana Rosalba Carriera (1673-1757). De totes elles en destacà el caràcter excepcional tant de la seva obra com de la seva personalitat, atès que totes van haver de trencar els motlles del que s’esperava que fos i que fes una dona en la seva època. «La història està plena d’exemples de dones que troben l’esquerda per poder escapar de les limitacions que la societat els imposava.»

Fou en aquest punt que l’Alba Ibero va haver d’encarar la part final i les conclusions de la seva conferència («s’ha acabat el temps»), no sense presentar abans, fent un salt en el temps, la figura i l’obra de la pintora modernista catalana Lluïsa Vidal (1876-1918). I acabà presentant i comentant les xifres que posen de manifest l’escassa presència de pintores tant a les acadèmies d’Art com als espais de memòria (els museus del Prado i el Museu d’Art de Catalunya), tot comentant que, en aquests darrers no s’exposen les obres de les pintores (són als magatzems) però tampoc s’explica per què no s’exposen, de manera que si no s’explica perquè les dones no hi són, la seva absència esdevé «natural». I això no lliga gaire amb el caràcter pedagògic d’aquestes institucions.

Després del torn de preguntes, i passades ja dues hores ben aprofitades, el públic assistent va anar abandonant la sala amb la sensació compartida que calia una altra conferència de l’Alba Ibero per acabar una exposició brillant que havia quedat escapçada per manca de temps. Queda convidada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s