[#LaCrònica] Sílvia Bofill Poch: “Les cures han de ser una qüestió pública i política, i no una qüestió privada”

Conferència “Envelliment i cures. Reptes d’un model en crisi” de Sílvia Bofill Poch l’11 de maig de 2021 al Museu Arxiu

Canvi d’escenari en la conferència de l’antropòloga Sílvia Bofill, que es va fer al Museu i no al Casal. Però no als jardins, tal com estava programada, sinó a l’interior. La meteorologia variable de maig amenaçava amb descarregar quatre gotes i espatllar l’acte.

Després de la interessant presentació a càrrec d’en Joan Casanovas, la Sílvia Bofill resumia en les seves primeres paraules l’essència del missatge que volia transmetre: “La pandèmia ha evidenciat la fragilitat del nostre sistema de cures”. La seva exposició havia de consistir, a partir d’aquí, en l’anàlisi d’aquesta fragilitat sistèmica i en l’explicació del treball d’un equip multidisciplinari del que forma part i que estudia com la pandèmia ha afectat i està afectant el sistema de cures.

“La cura, essencial per a la reproducció de la vida”, és una activitat que els estats han delegat en les famílies, i especialment en les dones, que suporten el pes fonamental de les cures. No és fins a la dècada dels 90 que es comencen a dissenyar polítiques de construcció d’un sistema públic de cures (la “quarta pota” de l’estat del benestar, juntament amb educació, sanitat i pensions). Aquest sistema de cures, en paraules de la conferenciant ja “estava en crisi abans de la pandèmia”. La crisi del 2008 havia castigat seriosament un sistema que, amb l’increment de l’esperança de vida, havia d’atendre una població cada cop més envellida cuidada bàsicament per dones en condicions laborals molt precàries, i sovint dones migrades en una situació administrativa irregular (en el cas de l’atenció domiciliària.)

Així doncs, la pandèmia ha esclatat en una situació en què moltes famílies no es poden fer càrrec del cost de les cures, amb un servei públic en crisi, i amb freqüents situacions de precarietat laboral, (quan no d’explotació de les cuidadores), agreujant així les deficiències ja existents i “tensionant fins al límit el nostre sistema de cures”. La conferenciant va fer una extensa relació de les vivències colpidores de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, de treballadores a la llar i de treballadores de Residències. Al llarg de la pandèmia totes elles han estat “treballadores essencials” (“els seus drets també ho haurien de ser!”, va concloure la Sílvia Bofill), però el seu treball ha estat “invisibilitzat”. Han estat les grans oblidades.
“La pandèmia ha posat de manifest tant la centralitat del sistema de cures com la seva fragilitat”. A partir d’aquí poden passar dues coses: que tot segueixi igual, precaritzant el sistema de cures, o bé que s’impulsin canvis reals. Aquests canvis només es produiran si les cures deixen de considerar-se una qüestió privada i passen a convertir-se en una qüestió pública que entri en l’agenda política a través del reconeixement del valor de les cures, que pressuposa el reconeixement del valor de la vellesa i de la dependència en general. I és que els humans som éssers dependents, som interdependents.

Al final de la conferència es produí un molt interessant diàleg del públic amb múltiples intervencions. En les seves respostes a les intervencions la Sílvia Bofill afirmà sobre el futur del sistema de cures que “cal un canvi de paradigma”, però que aquest canvi “no vindrà des de dalt sinó que l’hem d’empènyer des de baix, com ha passat en tots el canvis en els drets socials.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar