[#LaCrònica] Nemrod Carrasco: “En el fons, no tenim cap poder sobre la nostra felicitat”

Conferència “D’Epicur a Freud: tres visions sobre la felicitat i un desencís” de Nemrod Carrasco el 27 d’octubre al Casal Popular

En el fons, no tenim cap poder sobre la nostra felicitat

En un ambient inevitablement impregnat de preocupació per les inquietants notícies entorn de la pandèmia, Nemrod Carrasco s’adreçà a la cinquantena llarga de persones que s’aplegaren al Casal després d’haver reservat la seva plaça. Unes vint-i-cinc més van seguir des de casa la conferència que per primera vegada es transmetia als socis d’Àgora per internet.

Nemrod Carrasco començà presentant l’objectiu de la xerrada: Reflexionar sobre les
perplexitats que hi ha entorn del concepte de felicitat. “La Filosofia no ens pot ajudar a ser feliços, tot i que la filosofia és un dels grans tòpics de la Història de la Filosofia”. I, malgrat tot, triomfen, des de Lou Marinoff i altres “filòsofs de la felicitat” programes i llibres en què el coaching, l’autoajuda i la filosofia es confonen amb facilitat. Segons els filòsofs de la felicitat, la història de la Filosofia ens ofereix resposta als nostres problemes existencials, de manera que “petites dosis de filosofia ens ajuden a assolir la felicitat.” Què ha passat perquè la filosofia hagi acabat convertida en una teràpia?

Els filòsofs de la felicitat ens recomanen coses com ara “sortir de la nostra zona de confort” o “reinventar-nos” i ens volen fer creure que la felicitat és quelcom que depèn de nosaltres, de l’esforç de cadascú, i que la filosofia té un paper a l’hora d’assolir aquest objectiu. Però la Història de la Filosofia ens mostra un panorama ben diferent, que Nemrod Carrasco il·lustrà repassant quatre punts d’aquesta història.

En primer lloc, Epicur. Ell es preguntava de què serveixen la filosofia i els grans conceptes teòrics, de què serveix conèixer la veritat si al final no podem ser feliços? No podem deslligar la veritat de la felicitat. Potser la veritat no ens fa feliços, però potser és el primer pas per assolir la felicitat, en la mesura que ens permeti deslliurar-nos de les idees que ens causen dolor. Epicur no ens diu què és la felicitat, les seves intencions són molt més modestes: l’únic criteri de felicitat és el plaer. Però Epicur no és un hedonista superficial ja que ens parla del plaer de forma totalment negativa: és l’absència de dolor. La seva filosofia presenta molts punts de connexió amb la dels estoics, de Zenó i Sèneca fins a Marc Aureli.

En segon lloc, doncs, Nemrod ens parlà de la filosofia estoica. Tant la seva concepció de la felicitat com la d’Epicur són molt diferents de la nostra: La felicitat no és una qüestió personal, ni un sentiment interior, ni una realització individual. Per al estoics significa sortir de nosaltres mateixos i comprendre la nostra inclusió en un tot, com si fóssim una pinzellada en un quadre. La felicitat no és un estat sinó un trajecte sense fi. Tot el que hem adquirit ho podem perdre, així que l’equilibri de la felicitat és molt inestable -perquè vivim en un món insegur- i això és el que ens diferencia dels déus. Pensen els estoics que cal que no ens deixem dominar per les passions: el savi ha de romandre impertorbable, sobretot per treure’s la culpa d’allò que no depèn de nosaltres (no som culpables de no ser feliços!). Aquesta absència de desig i passió és un veritable abisme entre la felicitat dels estoics de la nostra. La pregunta, per a ells, no és “quins desigs vols realitzar per ser feliç?” sinó “quins desigs cal evitar per ser feliç?”. L’objectiu del savi és el de no quedar esclavitzat per uns desigs que no són els seus.

En tercer lloc, Nemrod centrà la seva reflexió en la filosofia de Kant, que entenia que la felicitat ni tan sols hauria de ser una qüestió filosòfica ja que, atesa la seva diversitat i individualitat, és impossible construir-ne un concepte racional. En la felicitat no impera la raó sinó la imaginació i, per tant no hi pot haver un Saber de la felicitat (si algú sap què és la felicitat, és que ens està mentint). No hi ha manera d’universalitzar la felicitat, ja que és capriciosa arbitrària, independent de la voluntat. Per això, la moral no es pot fonamentar en la felicitat. Més tard, Schopenhauer sostindrà que la felicitat és un concepte lamentable i que la raó no pot sotmetre la vida, i molt menys, canviar-la.

La quarta i darrera reflexió la dedicà Nemrod a Freud, i especialment en dues de les seves obres. La primera, El malestar de la cultura: com és possible que la nostra civilització, tan avançada i pròspera, es trobi tan lluny de la felicitat? Com pot ser que no estem satisfets? Quin és l’origen d’aquest malestar? La resposta de Freud és que hi ha una incompatibilitat entre cultura i felicitat. Hi ha malestar perquè l’enriquiment de la cultura no ens surt de franc sinó que ens obliga a pagar peatge en forma de repressió, de manera que a canvi de l’increment cultural perdem felicitat. Una i altra no es poden harmonitzar. A la segona obra que analitzà Nemrod, Més enllà del principi de plaer, Freud sosté que més enllà del principi de plaer i del principi de realitat hi ha una pulsió de mort. Com a conseqüència, la nostra felicitat no coincideix amb el que ens és plaent. Aquesta pulsió de mort, a diferència del principi de realitat, no és fora de nosaltres sinó que es troba allotjada en el subjecte. En la psique hi ha una força que saboteja qualsevol intent de ser feliços. Es tracta d’un instint de destrucció difícil d’entendre i enigmàtic, perquè va en contra del nostre interès, però és quelcom amb el que hem de conviure.

Després de l’anàlisi d’aquestes quatre filosofies, Nemrod Carrasco conclogué que “tot llegint l’austeritat d’Epicur, la indiferència dels estoics, la reivindicació kantiana d’una vida digna i la incompatibilitat que planteja Freud entre cultura i felicitat, resulta força sorprenent comprovar com hem pogut passar d’aquestes tres visions de la felicitat i del desencís freudià al domini actual de la felicitat imperativa” i de la filosofia com a còmplice. Els filòsofs de la felicitat defensen que estem quasi obligats a ser feliços, que si no ho som és culpa nostra, i que la filosofia ens pot ajudar a ser feliços. Enfront d’aquests filòsofs Nemrod acabà la seva intervenció afirmant que “en el fons, no tenim cap poder sobre la nostra felicitat.”

Tot seguit donà pas a un interessant col·loqui, on Nemrod respongué amb extensió i detall les preguntes del públic. L’acte acabà ben després d’una molt interessant hora i mitja de filosofia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website at WordPress.com
Per començar